Desnonats

Els últims dies s'ha pogut constatar clarament una altra de les nombroses i penoses contradiccions de la nostra societat. Per una banda s'ha començat a parlar a bastament i amb seriositat del drama dels desnonaments de famílies que no poden pagar la hipoteca. I, per l'altra, també s'han començat a plantejar, amb timidesa, opcions per treure profit de la immensa quantitat de pisos buits que omplen les nostres poblacions. L'Ajuntament de Girona, per exemple, ha començat a negociar amb les entitats financeres perquè li cedeixin pisos buits per a finalitats socials. O sigui, per a aquelles persones amb problemes per accedir a un habitatge. Però el súmmum de la contradicció és que aquests pisos que les entitats financeres haurien de cedir, es destinarien a acollir aquelles persones que han quedat sense casa... precisament per culpa d'aquestes mateixes entitats financeres. De manera que el mateix banc o caixa que desnona per no pagar, és el que posaria un pis per acollir el desnonat. El món al revés! I un món en el qual, tal com ha advertit el defensor de la ciutadania de Girona, Ramon Llorente, hi ha “una guerra entre poderosos i gent que no té capacitat per reaccionar”. El cas és que la bola de neu dels desnonaments s'està fent tan grossa que s'està escapant de les mans. A la borsa de lloguer social de l'Ajuntament de Girona hi ha uns 230 pisos, però es calcula que a la ciutat ja hi ha hagut prop de 1.200 desnonaments de famílies. De manera que es necessiten un miler d'habitatges per cobrir les necessitats. Davant d'una realitat com aquesta, que malauradament es repeteix a moltes altres poblacions del nostre entorn, aquests “poderosos” que són els bancs i les caixes no poden mirar cap a un altre costat. No es tracta de regalar res a ningú, sinó d'oferir lloguers més assequibles, d'entre 100 i 200 euros mensuals. Tots sabem que per a un banc això no arriba ni a xavalla. Però no val més això que res? No val més oferir uns pisos amb lloguers a preus assequibles, abans que tenir-los totalment buits sense treure'n cap profit? Ningú no diu que la solució hagi de ser fàcil. Però el primer pas per solucionar un problema és admetre que existeix. I, de moment, sembla que es va pel bon camí. Tot i que després també falta voluntat d'entesa. I, per arribar a l'entesa, sovint calen renúncies: en aquest cas vol dir que les entitats financeres renunciïn a una part del seu negoci.