Laberint

Una bona representació dels catalans va participar a la manifestació de l'11 de setembre. Un cop acabada, els que hi havíem anat, i alguns més, vam sentir-nos transportats com per sorpresa cap a les entranyes d'un immens laberint. Tots els que hi vam quedar atrapats teníem en comú l'obsessió per la causa nacional de Catalunya. Deambulàvem, discutíem, debatíem per saber on es troba la sortida del laberint que ens ha de donar entrada a un ample camp verd i assolellat que anomenem sobirania. El debat dins aquest escenari és tan intens que cada dia es van elaborant idees més agosarades, idees que fins i tot podrien esdevenir poc sospesades.

Des del dia que vaig ingressar en aquest laberint, no paro de parlar i de discutir sobre el tema. Gairebé no puc ocupar-me de cap altra cosa. Jo, des de fa molts anys, havia pres partit pel federalisme. Però en aquest atac col·lectiu de radicalisme independentista –en què es barregen bastants raons immediates i superficials– he pogut considerar també els plantejaments més seriosos que han anat apareixent. Ara m'adono que no sé ben bé què volia dir un estat federal ni tampoc sé com es pot acomplir la independència. Però sí que he après que cap d'aquestes dues solucions no són banals. S'ha arribat a un punt que aquest famós encaix entre Catalunya i l'Estat espanyol es troba a les antípodes per falta de confiança entre els dos pobles, per la distanciació portada per l'engany, per una quasi impossibilitat de pacte. Amb tot, a l'Estat espanyol, per primera vegada, sembla que el preocupa la nostra inquietud –especialment perquè Europa formaria part del contenciós– i ara un sector significatiu es fa el federalista.

Enmig del PARÈNTESI d'aquest debat, penso que en aquests moments el més pertinent és votar els partits que promouen el dret a decidir. Aquest és un primer pas mínim que té l'avantatge d'estar en la línia de les dues grans solucions, federalisme o independentisme. Se'ns pot dir que aquestes dues solucions poden comportar unes finalitats socials molt distintes, però avui, malauradament, les diferències polítiques, econòmiques i socials estan regides per la senyora Merkel. La qüestió en què tothom està d'acord és que així no es pot continuar. Cada vegada que sortim del debat s'ha de donar un pas encertat que superi els plantejaments de la bombolla i de la incertesa. Els nostres polítics no es poden equivocar. D'altra banda, des de fa dos o tres anys, i més concretament després de l'últim 11 de setembre, sembla que un huracà hagi canviat les idees de molts catalans en aquest sentit. Els que parlen d'independentisme –seriosament i informadament– aporten tota classe de dades econòmiques, socials, jurídiques, i demostren que aquest és un camí viable. De cop, les raons més històriques i més identitàries han anat quedant enrere mentre prenien un nou protagonisme les raons socials i econòmiques, en les quals destaca el projecte d'un major nivell de vida i llibertat.

Aquesta circumstància, segurament acompanyada d'algunes altres, ha donat peu de nou al tracte que Catalunya sempre ha rebut de l'Estat espanyol, tracte en què –infraestructures a part– preval aquesta situació pesada i incomprensible per a ells en relació amb els nostres drets de llibertat. En sentim i en sentirem tantes, d'opinions del laberint, que penso que aquesta circumstància no es pot esquivar. En definitiva, és un debat nacional.

En aquest debat, els catalans tenim també moltes raons per repensar les nostres actituds històriques. Crec en la importància del vot a favor dels partits que promouen el dret a decidir. Què vol dir, que aquesta decisió serà de dretes perquè aquestes són majoritàries dins el moviment? D'això, en part, en tenen la culpa els socialistes. S'imaginen la unanimitat que significaria el vot dels socialistes a favor de la causa nacional? La causa nacional no és, en definitiva, un objectiu social? Un exemple: Churchill, que era representant de la dreta britànica, va tenir el suport de totes les tendències polítiques per tal de guanyar la guerra. I la va guanyar i va perdre les eleccions següents. Sense trobar-nos exactament en les mateixes circumstàncies, aquest exemple suggereix un camí.