LA COLUMNA
Raimon m'acompanya
Era un nen quan aquell jove agosarat cantava ‘Al vent'
Les banderoles que hi ha penjades al meu carrer em recorden cada dia que no aniré al concert de Raimon al Liceu perquè es van exhaurir les entrades en un tres i no res. Què hi farem. Però em recorden també les vides paral·leles, la seva, la meva i la d'unes quantes generacions senceres. A casa van entrar, a mesura que s'anaven editant, els primers quatre discos petits de Raimon. Mai no vaig tenir, en canvi, l'elapé de l'Olympia, però me'l sabia de memòria, perquè aquell disc s'havia de portar d'amagat de França o d'Andorra. Era quan ens deixàvem els discos i els espremíem abans de passar-los a unes altres mans. Pel camí se'n perdien molts, és clar.
El 1975 vaig assistir a un recital amb grisú, amb el Palau dels Esports a punt d'explotar. L'ambient era elèctric per la connexió entre Raimon i un públic lliurat a la causa, però Franco s'estava morint i teníem el cul encongit perquè en qualsevol moment podien entrar els alegres policies vestits de color gris amb ganes de fer exercici. El 2006 un altre recital em va arribar a l'ànima per raons artístiques, em refereixo a un dels quatre que Raimon va fer al TNC, dedicat exclusivament a Ausiàs March i altres clàssics. Exquisit.
No puc escoltar Mentre s'acosta la nit, de l'últim disc (Rellotge d'emocions), sense seguir la lletra paraula per paraula. És una cançó bellíssima que parla de fer-se gran, un balanç emocional de la vida que traspua pau i serenor. Les banderoles del carrer em diuen que a mi també se m'emblanquinen els cabells. Jo era un nen quan aquell jove agosarat cantava Al vent. Després va ser un germà gran, amb l'enteniment i el prestigi moral d'un pare i la complicitat d'un amic. Però ens hem fet grans alhora i el transcurs del temps ha anat escurçant la distància. Ara que ja quasi tenim la mateixa edat, sé que “no em trobe sol” i que en “l'arrelament dels meus dubtes” Raimon m'acompanya sempre “amunt i avall”.
