El mal govern
Els ciutadans de l'Estat espanyol fa uns quants anys que estem immersos en una crisi econòmica, quasi global, però al mateix temps sotmesos a un mal govern. Ho va ser el presidit per José Luis Rodríguez Zapatero i ho és l'encapçalat per Mariano Rajoy. I em refereixo a la seva política econòmica, al marge del mal tracte que hem rebut i rebem com a catalans. Tant el PSOE com el PP tenen economistes més entenimentats que Elena Salgado i Cristóbal Montoro, dos ministres d'Hisenda que representen força bé el mal govern a què em refereixo.
Elena Salgado va fer un paper d'estrassa, quan va donar la cara a Brussel·les, Frankfurt, París o Londres. I Cristóbal Montoro no va més enllà de ser un professor d'universitat justet, que no sap parlar anglès i que necessita un De Guindos –ministre d'Economia–, que el parla, però poca cosa més. En circumstàncies com les actuals, fan falta polítics amb capacitat de lideratge que prenguin mesures contra la crisi, però que també guanyin la confiança dels ciutadans i dels seus interlocutors a la Unió Europea. És un sentit de líders que no tenen ells ni els dos presidents del govern espanyol que he mencionat. Tenim uns mals governs en el pitjor moment, ja que agreugen la crisi i allunyen la sortida del túnel. I ho dic –repeteixo– al marge dels greuges dels catalans.
Un líder és una persona que sap on va i que té capacitat per convèncer les persones amb qui parla. El govern actual ni sap on és ni es deixa portar per les autoritats econòmiques europees. A l'hora de fer previsions, no n'encerten ni una, i només cal que diguin que el 2013 serà bo –Mariano Rajoy– perquè l'endemà surti el servei d'estudis del BBVA –competent– i digui tot el contrari, igual que els serveis de la Unió Europea. Si l'Estat espanyol no demana el rescat financer és per un problema d'orgull, per no fer venir els “homes de negre”, l'expressió que va utilitzar Cristóbal Montoro i que deu ser l'aportació més important que ha fet a l'economia espanyola. Mentrestant, el país es va podrint.
La mala marxa del sistema financer és un bon exemple de com l'Estat espanyol es va podrint. I Bankia n'és l'escàndol més sorollós, l'exemple del fracàs del model de desenvolupament madrileny i una pedra a la sabata que impedeix que el sistema financer de l'Estat funcioni amb normalitat i doni crèdit, com fan tots els bancs del món. Que la venguin o la liquidin, mitjançant el banc dolent. El que no poden fer és deixar-la al mig del carrer, a la vista de tothom amb les immenses pèrdues i responsabilitats dels executius. I si encara no l'han tocat és perquè Caja Madrid era la gran entitat financera de la Comunitat de Madrid i del PP.
Hi podríem afegir la Bancaixa valenciana, també molt propera al govern del PP. Això sembla, vist des de fora. I mentre no flueixi mínimament el crèdit, no hi haurà recuperació.
