Cafè Royal

És a Figueres, risca de desaparèixer i es recullen firmes. A la Rambla amb Sant Pau, el cafè Royal és igual que el primer dia del 1917. Portes i interior presenten un aire modernista, de l'època; la rajola de la paret dibuixa motius florals, els penjadors per deixar-hi l'abric i, ai las!, el barret, semblen de Gaudí; l'estufa que escalfa i fa rodar l'aigua calenta és, com sempre, entre la barra i la tartana, que és un passadís ample i de sostre baix que permet el pas cap a la sala de joc i restaurant estats, més tres taules sovint ocupades per familiars, amics, lectors compulsius de diaris. La barra, de marbre, amb lleixes de vidre al darrere que, amb les ampolles, formen piràmide; amb més edat que imaginació, podem veure-hi al darrere en Lluís, mort fa poc, servint cafès i opinions sobre política europea, la Guerra Civil i l'estafa d'aquell promotor. En Lluís era un sacerdot del laïcisme –passin l'oxímoron– que oficiava en aquell altar civil: home llegit, sobretot el segle XX, que de bon matí ja havia fullejat els diaris i escoltat els primers clients i, cap a les deu, estava en condicions d'asseverar amb la mateixa passió que respecte per la divergència. El Royal, niu de federals que entre el 1939 i el 1975 es va haver de dir Español, tenia un client, en Paco Canet dels diaris, xerraire impenitent –tant, que un dia el seu amic Lluís li va proposar: “Paco, i si renyíssim una temporada?”–. Uns anys els dos cambrers es deien Antoni i Claudi i, quan coincidia el torn d'en Màrius, germà d'en Lluís, en Paco Canet deia que anava a l'imperi Romà. Tinc dos records intensos del Royal: quan sortíem de l'institut, d'estudiant i els primers anys de professor, gairebé cada dia hi anàvem a parar, i posteriorment, evoco els diumenges al matí a partir de les vuit: ens reuníem amb en Lluís, que ja tenia els diaris i havia engegat la cafetera; en Paco Canet, que arribava abrigadíssim i amb la fària arborada com una xemeneia; l'Eduard Bartolí, gran consumidor de cafès; en Lluís Cuadras que havia llegit les coses més exòtiques, i algun passavolant més, i aquelles dues hores fins cap a les deu eren impagables. El Royal ha estat regentat per tres generacions de la família Fàbregas. Avui, entre la clientela hi ha jugadors de dames i consumidors de tallats provinents de Nador i Larraix, en sintonia amb els temps. Ja fa uns vint-i-cinc anys aventuràvem a l'Empordà Federal que quant de temps faltava perquè el cafè esdevingués una sucursal bancària. O, diríem avui, alguna franquícia. Mirem que no.