La campanya de la por
que el futur de Catalunya només correspon decidir-lo als ciutadans de Catalunya
Divendres va començar la campanya electoral més transcendental des de la recuperació de la Generalitat. La campanya d'unes eleccions avançades amb el rerefons de la negativa del govern espanyol a obrir la porta a qualsevol negociació sobre el pacte fiscal i de la multitudinària manifestació de l'11-S en demanda d'un estat propi. En coherència amb aquest escenari, el president Artur Mas no tenia altra alternativa que convocar els ciutadans a les urnes i, per tant, les crítiques a l'avançament electoral no tenen cap consistència. Això no obstant, cal no oblidar que les eleccions mesuraran, d'una banda, la força de la suma de partits (CiU, ERC, ICV, SI i CUP) que defensen la celebració d'un referèndum perquè els ciutadans decideixin si volen continuar dins de l'Estat espanyol o si, per contra, s'estimen més que Catalunya esdevingui un nou estat independent de la UE; i, de l'altra, les polítiques per fer front a la crisi. Ambdues qüestions estan estretament relacionades.
L'independentisme ha experimentat un creixement constant en els darrers anys, i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut del 2006 i la forma de gestionar la crisi han contribuït a decantar al seu favor una part cada cop més majoritària de l'opinió pública en constatar que dins del marc espanyol els interessos i les aspiracions dels ciutadans de Catalunya no tenen cabuda. Això dóna un caràcter plebiscitari a les eleccions del 25-N i, més enllà de l'evident coresponsabilitat del govern de CiU en la gestió de la crisi, un indubtable avantatge electoral a la coalició nacionalista, tal com recollien les enquestes del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), que li donava majoria absoluta (entre 69 i 71 escons), i del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), que li atorgava una àmplia majoria (63 o 64 escons). En tot cas, el que sembla clar és que la suma de diputats favorables al referèndum oscil·larà entre un mínim de 92 (68% del total) i un màxim de 98 (73%). Només una decantació molt unidireccional del nombre d'indecisos (molt alt –el 29,5%– en l'enquesta del CEO) podria modificar substancialment els pronòstics o redistribuir els vots de manera diferent entre els partidaris del referèndum.
Artur Mas ha sabut jugar molt bé els temps polítics i ha deixat descol·locats el govern de Madrid i els que s'oposen a consultar els ciutadans. I això malgrat que CiU té tres pedres a la sabata: les declaracions, sovint contradictòries amb el full de ruta de Mas, de Josep Antoni Duran i Lleida; la sensació que l'actual deriva independentista del president és un moviment tàctic per tapar el fracàs del govern en la gestió de la crisi mitjançant una política de retallades, que és una opció ideològica però no l'única possible, i la doble malfiança, tant dels independentistes, que no acaben de creure's que l'aposta de Mas sigui sincera i estigui disposat a arribar fins al final, com dels que tot i donar suport al referèndum creuen que poden haver-hi altres polítiques per encarar la crisi menys lesives per a les classes populars i mitjanes i més afavoridores de la cohesió social imprescindible per tirar endavant un procés de construcció nacional. En tot cas, del que no queda dubte en les enquestes és de la voluntat d'una majoria de ciutadans d'apostar pel dret a decidir, que constitueix la pedra angular de qualsevol sistema democràtic de qualitat.
La convocatòria electoral ha tingut també dues conseqüències clarificadores. D'una banda, ha posat en evidència la crisi identitària i ideològica que arrossega el PSC des del darrer cicle electoral i que, segons les enquestes, amenaça de deixar-lo sense joc parlamentari. La proposta federalista de Pere Navarro no té credibilitat després de vint-i-dos anys de governs socialistes a Madrid en tres dècades. Ni tan sols el PSOE li dóna un suport convincent. I quan Navarro aposta per un referèndum en el marc de la legislació espanyola entra en un camí sense sortida: si no és possible fer el referèndum perquè aquest marc ho impedeix i no hi ha voluntat de reformar-lo, què cal fer? Caldrà seguir com estem?
De l'altra, ha donat lloc a una reacció en el govern de Madrid –i en sectors del PSOE i de la intel·lectualitat espanyola– que expressa tots els temors que provoca una secessió catalana i que ha desembocat en tota mena de desqualificacions: deriva irreal, insolidària, irresponsable en moments de crisi, contra la història (ja saben, fins a 3.000 anys d'Espanya per l'Esperanza Aguirre!), quimera, “algarabía”... I del menysteniment a la por: Catalunya camina cap a la ruïna i quedarà fora de la UE i de l'euro, el veto espanyol per tornar a ingressar serà etern, el país serà assolat per totes les plagues bíbliques que hom pugui imaginar...
Enfront de la campanya de la por i per la transcendència del moment que estem vivint cal anar a votar amb contundència el 25-N, i amb el convenciment que el futur de Catalunya només correspon decidir-lo als ciutadans de Catalunya. Per descomptat, totes les opcions són legítimes, però el full de ruta sortirà dels resultats electorals i del joc de majories i minories. I cal exigir que aquest full de ruta després es compleixi amb totes les seves conseqüències i vetllar també perquè noves retallades no ens comprometin un futur en llibertat trencant la cohesió social. No és hora d'ambigüitats ni de pors: si Catalunya esdevingués independent, enlloc està escrit, perquè fins ara no hi ha precedents, que quedaria fora de la UE i de l'euro.
