El seguici del banquer

Fa alguns anys, amb ocasió d'una bella giornata dantesca o dantiana, de la Divina Comèdia i d'una certa medalla d'or, vaig passar mig matí a la capella privada que Cosimo de' Medici, dit Cosimo el Vell, es va fer construir al palau nou de Via Larga, ara Via Cavour, a la ciutat de Florència. És una capella mínima, molt poc visitada, on jo mateix, que conec una mica la ciutat, no havia tingut abans l'oportunitat d'entrar-hi. Entre les quatre parets gloriosament pintades no hi devien cabre més d'una dotzena de persones. Supose que l'avi Cosimo, la dona, el fill Piero el Gotós i els néts: Lorenzo, que després seria el Magnífic, i Giuliano, que va ser assassinat en la conjuració dels Pazzi, quan els banquers rivals del Medici van decidir combatre la competència amb un esplèndid atemptat amb punyal, a Santa Maria del Fiore, durant la missa del dia de Pasqua. Els fets acabaren de manera una mica complicada, amb Giuliano apunyalat, Lorenzo que escapà ferit, i els Pazzi assassinats al seu torn, un d'ells –no recorde quin– enterrat, desenterrat, arrossegat i llançat a l'Arno, i l'arquebisbe Salviati, que no era client dels Medici, penjat d'un finestra del Palau de la Signoria. Leonardo da Vinci, encara jove, en va fer uns dibuixos molt realistes. El papa Sixt IV, genovès, va excomunicar la ciutat, i els delegats florentins hagueren d'humiliar-se vergonyosament per aconseguir el perdó. Ja veuen que en matèria de problemes bancaris, competència, interessos, clients i mercats, els conflictes del gremi ja tenen una història ben llarga i violenta.

Em ve ara tot això a la memòria, com una escena més d'aquella Florència que al llarg d'un segle va inventar i va fer coses comparables només amb el gran segle d'Atenes. Pèricles, però, no era banquer, com els grans senyors de la Toscana, ni feia préstecs als industrials de la llana, als papes de Roma i als sobirans de mig Europa. Ni es va fer construir a Atenes res de semblant al Palau Medici de Florència, dit després Medici Riccardi. Al cor d'aquell imponent edifici, doncs, d'arquitectura acabada d'inventar, Cosimo el Vell li encomanà a Benozzo Gozzoli la decoració de la capella. L'avi banquer i el seu fill el gotós (la gota era una maledicció de la família, com ho va ser dels Borja i dels Habsburg) van vigilar personalment l'execució de les pintures murals. El tema, en teoria, era l'adoració dels Reis Mags, el llarguíssim seguici dels quals omple tres de les quatre parets abans d'arribar a una tendra escena de Betlem, obra de Filippo Lippi. Però contemplant amb una mica de deteniment la processó dels mags, fa tot l'efecte que els Medici volien sobretot adorar-se ells mateixos, deixar sobre la paret de la capella els seus propis retrats amb aquella inimitable expressivitat de la pintura florentina del quatre-cents: el seguici dels Reis d'Orient ve de muntanyes remotes i encara haurà de recórrer paisatges de roca per arribar a Betlem.

Enmig, abans de Baltasar vell i barbut, i després d'un jove Gaspar bellíssim vestit d'or i de blanc, que representa l'ascens de la família a la glòria, hi ha els altres membres de la casa, vells i joves, i al petit Lorenzo, de deu anys a penes, ja se li veu la cara d'allò que havia de ser de gran: lleig, seductor i l'home de negocis més polític del seu temps. No comparem, per favor, amb cap banquer ni amb cap polític nostre, dels que manen ara o dels que manaven fa alguns anys: cap d'ells no és florentí, ni sap què vol dir tal cosa. Per exemple, vol dir que Cosimo de' Medici, en el grup de figures que hi ha davant del rei Baltasar, hi va fer retratar molt dignament els seus propis empleats de més categoria, els que ara en diríem directors de sucursals o agents de filials europees de la banca familiar. I allà els teniu, amb cares circumspectes, no se sap si pensant en el balanç de l'últim exercici comptable, o en el Jesuset que els espera. La desgràcia del nostre temps, no florentí ni renaixentista, és que ja ningú no sabria fer tal combinació deliciosa entre banca, pintura i els mags del pessebre.