El pare Marcelo

El pare Marcelo és el capellà catòlic més conegut del Brasil. Ha venut milions de discos religiosos al país de la samba i la bossa nova, que ja és dir. És una persona afable, que no perd mai el somriure. Un fill espiritual del papa Joan i també del Concili. Un referent de les possibilitats que ofereix la reforma litúrgica; la llàstima és que aquí sembla encallada. Marcelo no és pròpiament un cantautor, com per exemple el pare Duval. Ell escriu cançons per als fidels. I els seus millors discs són els gravats en viu i en directe en les celebracions dominicals. Vaig tenir l'oportunitat d'assistir-hi unes quantes vegades i en guardo un record excel·lent. Era emocionant sentir tota una comunitat unida pel cant. Comunitat no gens elitista; gent del carrer i gent marginal. El pare Marcelo pot anar tranquil·lament a qualsevol favela sense córrer perill. És un Caetano Veloso amb sotana, només que molt més alegre i esperançador.

Aquesta setmana ha presentat a Madrid el seu últim llibre, Àgape, del qual ja n'ha venut més de 8 milions en portuguès. Quan el vaig conèixer, fa cosa de set o vuit anys, aquesta faceta no era la seva. Però no m'estranya que, actualment, tingui el mateix èxit que les seves cançons. Al capdavall, és especialista en un únic tema: l'amor al proïsme, condició indispensable per millorar la societat i el món. Fidelitat incondicional a Jesús. Traduït a la pràctica, significa no viure d'esquenes a la realitat. Això em recorda les paraules de Benet XVI, tothora preocupat per una societat que viu, segons ell, d'esquenes a Déu. 0 l'Església, d'esquenes al poble, que tal vegada s'ajusta més a la veritat. Brasil era el país amb més catòlics en tot el món. Quan Benet XVI hi va posar els peus, ja no era així. El nombre de creients evangèlics havia augmentat un 60%. Vaig escoltar el seu discurs in situ, concretament a Salvador de Bahia, on els evangelistes hi tenen el seu Vaticà. Els va tractar de secta. En ple procés ecumènic! No m'ho podia creure. A l'endemà, els diaris comentaven una notícia sorprenent. En una trobada amb els capellans catòlics, de caràcter privat, els va escridassar perquè el seu rendiment era inferior al dels evangelistes. En què quedem? Podia haver citat, a tall d'exemple, el pare Marcelo, que no es cansa de repetir que és catòlic i no evangelista. El seu estil evangelitzador té, és cert, una certa semblança amb els evangèlics. Però, al meu entendre, sense els seus proverbials excessos. Les seves cançons, un cop acabada la celebració litúrgica, no es queden al temple, sinó que els fidels se les emporten a casa, i les continuen cantant o bé simplement escoltant. Perquè reconforten. L'evangeli al carrer. Però primer al temple.

Acabo de saber per la premsa que el 2 de novembre passat el pare Marcelo va veure realitzat el somni de la seva vida: inaugurar un temple-estadi a São Paulo, amb capacitat per a 100.000 persones. Caldria ser hipòcrita per no reconèixer que, a diferència del papa Wojtila, no omple estadis a costa de buidar temples, sinó que omple temples que són estadis. La diferència és gran. Sobretot si tenim en compte que el temple-estadi ha sigut sufragat amb els beneficis dels seus discos i també dels seus llibres. Mentre que els viatges papals els estem sufragant a preu de fracàs. Wojtila viatjava amb la doctrina del Vaticà I. O sigui: primer el papa, després el papa, i finalment el papa. Un capellà potser no és res, però el papa tampoc ho és tot. Un bon tema per al pare Marcelo.