Els nostres hispans

El senador es diu Marco Antonio Rubio i té molts cabells. Va néixer a Miami, però, com que els seus pares eren cubans, no sembla que sigui ros ni un dels cabells que se li veuen a les fotos. Marco Antonio, però, és un nom pompós, deu o devia impressionar els cubans exiliats per Fidel Castro com el primer Marc Antoni de la història va impressionar Cleòpatra. Aquest Marco Antonio de qui parlo ara no sembla que sigui tan excessiu: un somriure mesurat, cara de bon nen, una americana blava, una corbata –ai!– dels colors del Barça, una camisa blau cel, una clenxa de com fa quaranta anys, a l'estil de la que dúiem molts nens del meu temps, tots els cabells a la dreta, la ratlla a un costat, un xic de loció al clatell i un clatellot amistós acompanyat d'un “Vinga, nen! Que tothom vegi què ha fet el barber amb el teu cap.” I ho veien. Oi tant! Tothom ens volia estrenar. De fa uns dies, totes les estrenes van per a Marco Antonio Rubio perquè s'ha convertit en una de les esperances del Partit Republicà dels EUA. Després de les últimes eleccions, Mit Romney ja està cremat i, a més de ser molt de dretes i molt creient, resulta que, l'any 2010, Rubio va guanyar les eleccions al Senat per Florida quasi amb un 50% dels vots. Avui, molts republicans pensen que els seus orígens cubans poden ajudar a reconciliar el partit de Ronald Reagan amb la minoria hispana de l'Amèrica del Nord. No em sembla que ningú als EUA consideri aquests orígens un llast, sinó més aviat un plus, el mateix de què va presumir López Tena fa uns dies, gràcies al seu primer cognom, després d'aquell vídeo sobre els cognoms d'origen espanyol que va fer el PP, el mateix de què va presumir Artur Mas, quan va dir que feia trenta anys que dormia amb una dona que es diu Garcia, i el mateix que deuen haver acabat dient molts altres catalans, vinguessin d'on vinguessin els seus avis, pares o ells mateixos. Són coses que, fa temps, a alguns els feia por que ens poguessin dividir. Fa molt de temps. I sembla que ara alguns ho enyoren.