Sempre els quedarà el nazisme
No sé si abans alguns ja van invocar el nazisme per desautoritzar el dret a decidir, però aquesta setmana dos destacats dirigents del socialisme espanyol n'han fet caldo gras en les seves visites a Catalunya per ajudar –ajudar?– la campanya del PSC-PSOE. En la barreja de conceptes, l'un i l'altre han invocat els fantasmes de la xenofòbia i han fet una especial lectura de l'Holocaust, com si tot valgués per desacreditar l'adversari.
Marcel·lí Iglesias, un home de la Franja que ha acabat fent carrera a Madrid, va començar la setmana explicant a Lleida que els “hipernacionalismes” foren els culpables de més de cent milions de morts europees durant el segle XX, emulant aquesta paraula amb el comportament dels sobiranistes catalans. Iglesias, que parla català o aragonès oriental pel fet de ser de la ribagorçana Bonansa i haver treballat vuit anys a la Val d'Aran, es perdé entre les lectures històriques i oblidà, com li recordà la seva companya Rocío Martínez Sempere, que posats a fer números també caldria recordar els milions de víctimes del socialisme. La Rocío, en un posicionament que l'honora, demanà a Marcel·lí prudència i respecte, des d'un i altre cantó de la Franja.
La incontinència verbal de José Bono, de visita a Sitges, també s'apuntà a la festa i, amb un discurs confús i mal lligat, parlà del perill de les “dues identitats” i de la tràgica història europea de la primera meitat del passat segle, quan el trencament de la convivència entre alemanys i jueus (?) portà al desastre. Talment, un discurs embolicat on no quedava gens clar qui serien els nazis i qui els jueus en la Catalunya actual, però que quedà matisat quan el mateix Bono trobà el líder de Ciutadans, Albert Rivera, també de passeig per Sitges, i el saludà dient-li que “acollia de manera entranyable les propostes de la unitat d'Espanya”. Potser seria bo que, jubilat i amb temps per davant, el senyor Bono intentés fer un reciclatge històric que li permetés situar cada cosa al seu lloc.
En el viacrucis particular que estan passant les restes del socialisme català, segur que els desmobilitzats militants agrairien als socialistes espanyols que no vinguessin gaire a ajudar-los en la campanya. De fet, amb companys com aquests no els calen altres adversaris.
