Les vagues han de fer mal

La vaga general d'aquesta setmana no ha servit per a gaire més que per recuperar els vells tòpics que acompanyen aquestes convocatòries, referits als percentatges d'acatament, a la magnitud de les mobilitzacions, als piquets violents o informatius, a contenidors cremats, a policies repartint estopa, a sindicalistes i empresaris repetint els mateixos discursos buits de contingut.

La vaga va néixer com una eina de lluita obrera per defensar i conquerir drets laborals i socials. Per definició, la vaga és antisistema, és contra la legalitat vigent. Malauradament, ja fa dècades que el dret de vaga va perdre el seu sentit. De fet, el mateix concepte de regulació legal del dret de vaga és un oxímoron. Des del moment que la vaga passa a ser una figura legal perd tot el seu sentit de lluita obrera. És un comportament típic del sistema quan s'enfronta a quelcom que no s'hi emmotlla: se'l menja, el digereix i l'excreta com una caricatura del que era.

Mireu el cas del rock'n'roll. Va aparèixer com un crit i un reclam d'un jovent que se sentia apartat i maltractat pel sistema, i va sacsejar-lo des de la base. El sistema, però, va absorbir els Stones, els Sex Pistols, els Ramones i va escopir Lady Gaga i Justin Bieber.

Amb el dret de vaga passa el mateix. Des del moment que està regulat per la llei, que cal avisar amb temps l'administració, que s'estipulen serveis mínims, que s'ha d'informar el recorregut de les manifestacions, la vaga ha perdut la seva utilitat. Ara pretenem que la vaga sigui poca cosa més que una performance sense cap conseqüència, que no faci gaire nosa i no molesti ningú. Ens agradi o no, la vaga va néixer per fer mal, per sacsejar el poderós i fer-lo reaccionar. Amb mobilitzacions, amb piquets i amb bloquejos de carreteres i fàbriques. Un cop digerit i defecat pel sistema, el dret de vaga només serveix perquè els empresaris s'estalvien uns diners i perquè els treballadors en perdin.

Mentrestant, els representants dels treballadors s'han convertit en una colla de gent subvencionada pel mateix poder que diuen que combaten. El sistema va empassar-se el Noi del Sucre i va escopir uns dirigents sindicals que semblen qualsevol cosa menys treballadors.