Junts, per què?
Enmig de la campanya electoral ha succeït un fet paradigmàtic que avala la necessitat inajornable que els catalans exerceixin el dret a decidir: el reial decret sobre desnonaments aprovat pel govern espanyol. Tothom coincideix en què es tracta d'una iniciativa legislativa restrictiva i que exclou la majoria dels afectats, un estrip més en l'apedaçada pauta democràtica espanyola. El més bo del cas és que la paternitat de la mesura és del PP, però presa després d'algunes cites amb el PSOE (esbombades convenientment abans de la vaga general i liquidades a conveniència hores abans de la gran aturada) i, preceptivament, rubricada pel rei d'Espanya.
El cas és que fa pocs mesos, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat una proposició de llei que disposava una sèrie de mesures per afrontar l'excés d'endeutament personal i familiar, i protegir els afectats pels processos d'execució hipotecària. Es tracta d'una mesura molt més social (pel contingut que té) i molt més democràtica (per la unanimitat amb què es va aprovar), que el decret del PP negociat amb el PSOE i signat pel rei. En canvi, ni el PP, ni el PSOE ni el rei no van pensar la possibilitat, no ja de prendre com a referència la llei aprovada a Catalunya, sinó ni tan sols tenir-la en compte.
Fa una certa pena que, en aquesta campanya, el PP, el PSOE i el rei imposin el discurs de la “unitat” i l'anatema de la “separació” quan, en canvi, ignoren la contribució de Catalunya en els afers d'Estat. Així com també fa pena que partits com ara ICV i ERC s'entestin a igualar el PP i CiU en el paquet de la dreta, quan és obvi que CiU, en matèria social (i aquest cas sobre polítiques de desnonaments n'és una prova irrefutable, però en la defensa de l'economia social de mercat també) no té res a veure amb el liberalisme salvatge ni amb l'extrema dreta reaccionària que amaga el PP.
Mentre s'aferren a la política de la negativitat per escampar un missatge de foscor durant la campanya, les formacions partidàries d'imposar la “unitat per pebrots” i ignorar que la tradició democràtica del catalanisme (en conjunt) ve “d'un silenci antic i molt llarg”, han fallat en no descriure com millorarà la vida del poble català si guanya el “no” al dret a decidir. O potser no han fallat. És obvi que han d'amagar que un futur igual al passat és un abusiu contracte de permanència (ni tan sols revisable) amb el dèficit democràtic.
