No t'ho havia dit, que això sortiria?

La desconfiança en el bon govern del destí està de sobres justificada. No ens calen més proves, però, tanmateix, aquest governant injust no en té mai prou, insisteix un i altre cop a desacreditar-se de forma permanent, probablement per recordar-nos la nostra condició insignificant o potser per fer-nos notar la seva indiferència per la sort de tots nosaltres, els seus súbdits. Es fa difícil entendre de cap altra manera la mort sobtada, innecessària, estremidora d'en Jordi Comas.

En Jordi es posava a caminar tan bon punt li acabaven d'explicar una idea, les feia seves amb passió i contagiava confiança; segurament per això, el seu nom està vinculat a tants i tants projectes de casa nostra. Una de les idees que va abraçar amb més força fou el somni de crear un diari en català, democràtic i progressista per a les comarques gironines, quan pensar a fer-ho possible era més que una aventura, un desideràtum.

Molt abans que aquest diari tingués nom, essent només una magnífica hipòtesi de treball, el seu restaurant, el vell Aradi, es va convertir en el quarter general del grup promotor. Les reunions es convocaven en dissabte, per no fer anar malament a ningú. En Pius Pujades, en Just Casero, en Jaume Guillamet, l'Enric Serra, en Quim Domingo, en Jordi Vallmajó formaven part d'aquesta cèl·lula periodística que feia volar coloms mentre dinàvem amb en Jordi, qui abans de les postres ja ens havia fet tocar de peus a terra parlant-nos de les dificultats de trobar els pocs milions de pessetes que en la nostra gosadia crèiem suficients per a tal empresa. La seva dona, la Carme, s'hi apuntava una mica més tard, en la llarga sobretaula del debat de com seguir endavant amb la dèria comuna. Sempre se'ns feia fosc i algun capvespre fins i tot ens sorprenia amb la moral baixa; però de l'Aradi no en sortíem mai sense l'abraçada encoratjadora d'en Jordi.

Un dia li'n vàrem dir El Punt i un altre es decidí impulsar la cooperativa Papirus per anar a buscar les aportacions populars per capitalitzar el 50% del projecte; en Jordi fou un dels membres de la junta de fundadors. I més endavant, un matí molt fred de febrer de 1979, el diari sorprengué els incrèduls fent la seva aparició als quioscos de Girona i comarques. També els de Platja d'Aro; llavors, en Jordi telefonà: “No t'ho havia dit, que això sortiria? Veus, home?” En Jordi era bonhomiós, un optimista integral i anava a la idea, com solia dir el meu pare dels qui són diligents a fer allò que diuen que faran. Veure'l era com rebre una dosi d'il·lusió, reconfortant. Li devem, li dec, gratitud per la seva presència emprenedora, encomanadissa, vital, amical.