Por reflexiva

En l'entrada corresponent al 28.X.1952 del seu Diari, escriu Joan Fuster: “La vertadera “Història” d'un poble seria, ben mirat, la història de les seves pors [...] Quan llegeixo un llibre d'història, i no hi trobo directament o indirectament al·ludida la por del poble protagonista, l'abandono: vol dir que l'autor fa trampa.”

No ens féssim trampa, doncs. Les eleccions de diumenge propvinent són, entre moltes altres coses, les de la por. De la por dels uns i de la por dels altres. La dels espanyols és una por projectiva (segons s'apuntava aquí mateix el 31 d'octubre passat). És la pròpia dels qui, incapaços de reconèixer i d'assumir la cara fosca de llur història, s'hi fan forts, i no tenen cap més manera de sobreposar-s'hi que allevar llurs propis crims als qui n'han estat víctimes. Cosa que vol dir que, inconscientment, el que més tem l'espanyolia és que li facin el mateix que ella ha fet amb els altres; per exemple, a propòsit de la imposició lingüística.

La por dels catalanets per contra és (o hauria de ser, posats a no poder estar-nos de sentir-ne) reflexiva. Cosa que vol dir, amb els inevitables glups que calgui, ser conscients de què passaria, amb la història dels darrers tres-cents anys com a testimoni, si guanyava els pròxims comicis el front unionista (el sociopeperociutadanesc): la prossecució de l'anorreament d'aquest país (a ritme no tan ràpid com ells voldrien, bé cal reconèixer-ho, però imparable tanmateix), en nom ara, això sí, de la democràcia, de la llibertat, del federalismo.

Si s'accepta aquest supòsit, ja només és qüestió de votar, més a l'esquerra, més a la dreta, pels qui, com a mínim, siguin partidaris del dret d'autodeterminació i estiguin disposats a acatar-ne el resultat que se'n derivi.

La por de mullar-se només es venç tirant-se a l'aigua. A la incerta i procel·losa aigua d'aquest pròxim 25-N.