L'espoli intern
Estar d'acord amb l'objectiu independentista i defensar la urgència de la secessió no pot excloure de crítiques la classe política que aspira a liderar el procés. Encara menys si entre les conseqüències de l'exercici del poder, a més d'errors que generin responsabilitats polítiques, es detecten irregularitats, activitats delictives o corrupció susceptibles de generar responsabilitats penals. La fundació d'un estat ha de representar una oportunitat per fer net: perpetuar les xacres que han podrit la Catalunya autonòmica convertint la nova entitat sobirana en un oasi d'impunitat seria un cop letal per a l'ambició de construir un país més democràtic, més pròsper i més just, però a més seria una traïció cap al sacrifici de tantes generacions que han lluitat per la llibertat.
Trencar amb Espanya no pot portar a reproduir les mateixes inèrcies i els mateixos vicis d'una realitat que, tant en el passat com en l'actualitat, ha transitat massa sovint per les cavernes del desprestigi en el concert de les nacions europees. La màxima exigència de transparència i d'honestedat cap a aquells que es postulen per desafiar Espanya ni tan sols mereix que es devaluï amb imperatius utilitaris del tipus “cal mirar cap a l'altra banda mentre acompleixin el compromís de dur-nos cap a la independència”: els enemics del procés, com hem comprovat aquests dies, estan en condicions de conèixer tots els indicis i de fer-los servir per esclafar la legitimitat de la causa.
Cal combatre les difamacions però ens equivocaríem greument si qualsevol reclam de transparència se censurés amb l'acusació d'estar fent el joc a l'unionisme. I això cal recalcar-ho perquè els antecedents immediats de la classe política catalana que ha ostentat responsabilitats en el règim autonòmic no són massa afalagadors, massa ombres assetgen els gestors dels darrers anys amb expedients que s'acumulen als jutjats (cas Palau, cas ITV, cas Innova) fins al punt que no semblava forassenyat pensar que si els dirigents no reaccionaven davant del clam d'una societat que exigia un gir sobiranista era, en part, perquè temien els dossiers que l'aparell de l'Estat espanyol havia compilat i que en qualsevol moment estava en disposició de remetre a la fiscalia o al poder judicial.
Artur Mas ha restat completament al marge d'aquest espoli intern que, segons tot apunta, ha sacsejat el país? És imprescindible que així sigui si el president mira de debò cap a l'estat català. Altrament hi ha el risc real que la conversió en defensa del nou marc polític sigui llegida com una estratègia per desempallegar-se de les cotilles i dels controls que puguin fer emergir les irregularitats, una interpretació que ni una campanya d'adhesió presidencialista podria dissipar ni ara (en convocatòria electoral) ni a llarg termini.
L'altra qüestió continuen essent, a pocs dies de les eleccions, els seriosos dubtes que encara genera el projecte de Mas i de Convergència (ja no diguem d'Unió) com a catalitzadors del procés de secessió. Un seguit de discursos i una dissolució del Parlament no poden tapar un balanç de dos anys en els quals fins a l'últim dia s'ha estat reculant en la construcció d'estructures d'estat. És anar cap a la independència alienar un recurs cabdal com les Aigües Ter Llobregat a Acciona, l'empresa d'Entrecanales amb seu a Madrid i amb vocació de promoure manifestos a favor de la unitat d'Espanya? És coherent amb el propòsit d'avançar cap a la plenitud nacional l'erosió sense precedents que ha patit l'estat del benestar i plantejar-se, com està succeint, la privatització d'una infraestructura sanitària d'importància suprema com l'hospital Clínic de Barcelona? Ens ha fet més independents o més dependents que el deute del govern Mas en aquests gairebé dos anys sigui tres quartes parts el que van acumular set anys de tripartit i el mateix dels vint-i-tres anys dels governs Pujol? En qualsevol cas, aquests són elements que, tret que s'hagin produït il·licituds, han de ser enjudiciats en el nivell de la responsabilitat política que s'expressarà ben aviat a les urnes.
