Podem dormir tranquils?

La tràgica mort de l'empresari Jordi Comas va coincidir, paradoxalment, amb l'entrada en vigor de la nova llei antifrau, segons la qual no es poden fer pagaments de més de 2.500 euros en efectiu a empreses i autònoms. L'homicidi, ja que estem parlant d'una acció no accidental, el van provocar tres individus que van entrar a casa seva a robar, fet que confirma una vegada més la indefensió en què ens trobem tots plegats davant una allau d'atracaments a domicili que fa recordar la dècada dels vuitanta, quan delinqüents sense ànima apallissaven i atracaven gent gran que vivia a pagès. L'objectiu sempre és el mateix: arreplegar quatre quartos i joies, amb un desplegament de gran violència intimidatòria. El cas és si té sentit amagar els estalvis sota el rajol –o a les cridaneres caixes fortes– quan qualsevol desaprensiu pot llevar-te la vida a patacades. A quin estadi d'inseguretat i desassossec hem arribat? Mai hi havia hagut tants cossos policials, ni tanta policia municipal. I quan semblaria que hauríem de poder dormir tranquils, resulta que ni les alarmes, ni les portes blindades, ni els més sofisticats serveis de seguretat poden impedir el descuit o la simple sortida al jardí per cridar el gos, perquè els malfactors ho aprofiten per accedir a l'habitatge. Pel que fa als estalvis, ja s'ha vist fins a quin punt es pot confiar en els bancs i caixes, i resulta que tot indica que la voluntat política és fer que tothom acabi operant amb targetes, xecs i transferències, donant carta blanca a les entitats financeres –que s'han de rescatar amb els diners de tots– perquè cobrin les comissions que vulguin. La qüestió és que d'una manera o altra a casa nostra (quan l'hem pogut pagar o l'hem rebut d'herència) hi tenim el patrimoni d'una vida, començant pels rajols, continuant amb el mobiliari i els aparells domèstics, per acabar amb els objectes més personals, entre els quals pot haver-n'hi de gran valor sentimental que no tenen preu. Tornem a la teòrica llei antifrau: per què no es dediquen més esforços a controlar les grans fortunes que acaben pagant menys impostos que un pobre assalariat? De què serveix la mesura quan no hi ha factura? Francament, la majoria dels mortals bàsicament aspirem a poder dormir tranquils.