Només el començament
S'acaba una campanya electoral que m'ha deixat un regust agredolç. Hi ha hagut actes multitudinaris i gent il·lusionada, s'ha parlat de política als cafès i als carrers. Però crec que no s'ha pogut entrar a fons en els debats més transcendents: com sortir de la crisi i la proposta d'un referèndum per la independència de Catalunya. Els que havien de donar raons per mantenir-nos a Espanya –que n'hi ha, i algunes, molt convincents– han preferit dimitir d'aquesta funció per amagar-se darrere dels crits i les amenaces. La publicació d'acusacions greus contra Jordi Pujol i Artur Mas sense cap prova fiable ha torpedinat qualsevol possibilitat de debat centrat en les idees. A la cassola de les essències més castisses hi han fet coure a foc ràpid comptes corrents a Suïssa i el Palau de la Música. I la campanya s'ha tornat agra. A les tribunes espanyolistes s'ha parlat des del fetge, amb un vocabulari agressiu, que contrasta de forma eloqüent amb el debat racional que es viu en aquests moments a Escòcia. Podent escollir el fair play, Espanya ha preferit els cops baixos. I n'hi ha hagut uns quants: el Consell d'Estat ha tret en plena campanya un dictamen que avala la inconstitucionalitat de l'euro per recepta, una de les mesures més contestades de l'actual govern català. Un intent de desgast directe contra CiU just l'endemà d'una vaga general que també ha format part de la campanya no només per la coincidència en el calendari, sinó perquè és la Generalitat la que més s'ha vist significada en les polítiques de retallades de serveis públics dels últims dos anys.
També la delegació del govern central a Catalunya ha denunciat els alcaldes de Girona i Figueres en plena campanya per haver noliejat els trens de l'Onze de Setembre. Queda per veure quin ha estat el paper de les ambaixades espanyoles en els tèrbols endarreriments en el repartiment de paperetes electorals als catalans que viuen a l'estranger. I després hi ha les pressions empresarials, amb les llistes de productors catalans que es multipliquen a internet per boicotejar els seus productes. Quina poca fe en Espanya li professen els seus defensors per haver de recórrer a les trampes, i no a les raons!
Per la banda independentista, també fer autocrítica. Convergència i Unió ha demanat un “vot excepcional”, una majoria absoluta, posant-se el llistó molt alt amb vista a la nit electoral. I el mateix ha fet Esquerra Republicana en els últims dies reclamant la segona posició al Parlament, al davant del PP i del PSC. Les enquestes auguren molt bons resultats per a totes dues formacions, però la il·lusió generada aquestes últimes setmanes pot convertir-se en decepció si els seus pronòstics no es compleixen. A més, no han pogut parlar de les seves propostes econòmiques. El dia de la vaga general, d'una manera especial, Catalunya va demostrar novament que viu en un estat d'autèntica commoció social a causa de la crisi. La gent necessita saber com es lluitarà contra l'atur i si es pot reinventar l'estat del benestar perquè sigui viable. Potser la culpa ha estat la tensió constant de l'eix nacional. Però el fet és que CiU i ERC han detallat poc el seu programa econòmic més enllà de la denúncia del maltractament fiscal espanyol. Per la seva banda, els grups independentistes minoritaris han jugat també la carta de la simplificació del discurs. Sovint perquè és l'única manera que tenen de singularitzar-se en una paleta de partits molt àmplia i variada. Però la cursa per veure qui prometia la independència de forma més ràpida o qui desplegava la bandera estelada més gran en el seu míting ha acabat per caricaturitzar els seus missatges. Legítimament, els partits independentistes han lluitat com han pogut per esgarrapar-se vots entre si. Però la meva pregunta és: avui hi ha més independentistes a Catalunya que fa 15 dies, quan va començar la campanya? Temo que no.
En tot cas, la campanya sí que ha servit per constatar que el procés serà molt dur. L'estratègia espanyolista passa per traslladar l'epicentre del combat als jutjats i a les institucions de l'Estat (controlades pel PP i el PSOE). Ni negociacions polítiques, ni contrast d'opinions. Sinó jutges i policies. L'exèrcit i la CEOE. Pressions diplomàtiques i missatges de por. La Conferència Episcopal i La Razón, El Mundo, l'ABC i El País. Tot l'aparell de l'Estat com a artilleria. Per contra, l'estratègia independentista és sobretot voluntarista. Des de Catalunya es voldrà explicar el relat d'una emancipació nacional, com tantes n'hi ha hagut al llarg de la història. Sobre les bases de l'activisme ciutadà, la legitimitat democràtica i la no-violència. Es nota quin dels dos bàndols se sent fort a les casernes i als despatxos ministerials, i quin se sent amb el suport del carrer. Però l'envestida serà forta. Des de Madrid es voldrà retratar Mas com un líder corrupte i desesperat que pretén, a través de la secessió, evitar ser jutjat davant tribunals espanyols. Voldran igualar també catalanisme amb egoisme, populisme, xenofòbia, provincianisme.
Per això caldrà que a Catalunya es construeixi una maquinària de resistència robusta. A la Generalitat li correspondrà liderar el procés. Haurà de traçar l'estratègia i seran especialment importants el seu marge de maniobra i les seves habilitats polítiques. Veient els cartells electorals i els missatges dels candidats aquests dies a la televisió, no puc deixar de pensar que l'important malauradament no seran les eleccions d'aquest diumenge. Sinó el que començarà a passar a partir de dilluns. No estem a 24 hores d'acabar una campanya electoral. Sinó a tres dies de començar-ne una altra molt més llarga i en què malauradament no seran només els vots que comptaran.
