Guanyador clar, resultat incert

La política interessa. Les eleccions d'aquest diumenge han retornat el protagonisme a les grans qüestions polítiques que s'han guanyat un lloc absolutament protagonista al centre dels debats, converses i discussions protagonitzats pels ciutadans. Els mitjans de comunicació estan notant un augment del consum, sens dubte impulsat per aquest ambient, i tothom té una experiència personal de l'interès i la passió amb què es viuen les il·lusions i les pors, les esperances i les incerteses, les oportunitats i els riscos del nou període que comença demà passat. I és que aquest diumenge, passi el que passi, sigui quin sigui el resultat, s'obre una nova etapa.

La massiva manifestació de La Diada i la decisió d'Artur Mas de convocar eleccions anticipades van significar una sacsejada que va obligar tots els partits a prendre posició en el nou escenari. Convergència va ser la primera a fer un pas endavant en un camí sense retorn i Unió hi va anar al darrere. Si els electors avalen aquesta aposta, mantenint la confiança que els van fer els darrers comicis o si CiU incrementa els seus suports, estaran fent alguna cosa més que atorgar uns escons a la federació nacionalista.

Encara no sabem quins seran els resultats i tot just tenim la intuïció del que pot passar i les pistes que donen les enquestes. Si es compleixen els pronòstics seran els tercers comicis consecutius al Parlament en què CiU millora els resultats i incrementa la representació i en els quals el PSC va a la baixa i es va allunyant de la primera força. Els socialistes afronten unes eleccions difícils en les quals tots els sondejos els han augurat els pitjors resultats de la seva història. Vist retrospectivament resulta que aquells que van teoritzar sobre la política catalana en l'època del postpujolisme (ara en podem començar a dir el postautonomisme) es van equivocar del tot, i mentre CiU ha trobat un discurs que ha connectat majoritàriament amb els electors i els ha permès recuperar l'hegemonia, el PSC s'ha anat enfonsant en tots els fronts fins a veure amenaçada la seva condició de segona força al Parlament. La incomprensió que han demostrat el PSOE i el PP del sentiment que ha anat creixent en gran part dels catalans ha estat indispensable tant per a una cosa com per a l'altra. Un dels principals passius dels socialistes ha estat el seu model de relació amb el PSOE, i un dels actius que ha sabut capitalitzar el nacionalisme és l'augment de l'independentisme que ha provocat la recentralització del PP.

Ara fa precisament un any que Mariano Rajoy va guanyar les eleccions espanyoles amb una folgada majoria absoluta. Els més ben intencionats creuen que el president del govern espanyol s'ha vist segrestat per la lògica que ha imposat la seqüència de les cites electorals (primer les eleccions andaluses, després les gallegues i les basques i ara les catalanes). Però més enllà de la falta de voluntat d'actualitzar la proposta de model d'estat, la impossibilitat o la incapacitat per fer front als efectes de la crisi i la permanent amenaça dels mercats i de la necessitat d'haver de demanar una intervenció han frustrat moltes expectatives. El desencís d'alguns votants populars també tindrà la seva repercussió en aquests comicis i pot incidir en l'aspiració del PP d'aconseguir que Alícia Sánchez-Camacho sigui la cap de l'oposició la propera legislatura.

Qui ha fet d'aquesta possibilitat un motiu de campanya ha estat l'Oriol Junqueras. El cap de llista d'esquerra està administrant amb paciència l'oportunitat de retornar al partit un important grau de protagonisme a la política del país. En termes generals aspira a ser el complement decisiu per sumar una gran majoria sobiranista a la cambra, mentre que en termes particulars creu que es pot convertir en la formació que més incrementi la seva representació.

Qui també pot fer un important salt endavant en termes de representació és Ciutadans. El partit d'Albert Rivera pot experimentar un avenç tan espectacular com operativament inútil. De fet, això és el que pot passar quan la diferència entre el primer partit de la cambra i qualsevol altre es pot situar a més de quaranta escons. Això afecta també la resta de formacions que actualment tenen representació o les que passin a formar part de la cambra.

Al final hi haurà quatre aspectes fonamentals sobre els quals podrem fer la lectura del que passarà diumenge en funció de les seves conseqüències. La primera és si CiU aconsegueix la majoria absoluta (és l'única força amb possibilitats de liderar el nou govern). La segona és si les forces sobiranistes sumen les tres quartes parts de la cambra (que significa una majoria qualificada indiscutible). La tercera és quants diputats estan a favor d'una consulta (i en aquest sentit és significativa l'evolució del PSC). I la quarta i última, també en importància, qui serà el cap de l'oposició. Res de tot això està encara dat i beneït.