Estat d'excepció
Després del 23-F del 1981 es van generar indicis raonables per sospitar que el cop d'estat havia triomfat, almenys parcialment. Aquella sospita revela la nostra ingenuïtat i la nostra manca de perspectiva històrica. En una Espanya en permanent dol imperial, amb una dilatada història de pronunciaments, dictadures, destruccions de totes les llengües que no siguin de matriu castellana, mesures recentralitzadores, una ciutadania adoctrinada en el dret de conquesta, episodis de terrorisme d'estat, sacralització de la Constitució per limitar el demos..., tots aquests factors esbossen una constant històrica, un fris realista i al mateix temps estremidor: estem davant d'un gravíssim problema de cultura política.
La recent campanya per a les eleccions de demà confirma aquesta tònica: deixa la trista marca dels avions de l'exèrcit; deixa una esquerra espanyolista que ha fet un discurs difamatori tot associant catalanisme amb nazisme; uns mitjans de comunicació que de forma reiterada han obviat que el discurs socialment integrador l'ha fet el catalanisme, mentre que l'espanyolisme s'ha limitat a plantejar una calculadíssima divisió ètnica de la societat catalana, i uns aparells de l'Estat que, per contrarestar el sobiranisme, han mogut la seva poderosíssima maquinària, des de pressions a la UE perquè s'immiscís en el procés electoral fins a clavegueres que rebufen a tot drap. Aquest és el nostre paisatge, devastat. L'espanyolisme, de dretes o d'esquerres, tant se val, seguirà parlant de la “pressió totalitària” del catalanisme. Però tindrà molta cura a no explicar un detall revelador: el candidat que ha de dur escorta policial és Oriol Junqueras. Enmig d'aquesta orgia de la falsedat Alícia Sánchez-Camacho denuncia que els García hauran de catalanitzar [sic] el seu cognom, però continuarà callant que el valencià i el mallorquí han estats tocats de mort pels decrets aplicats pel seu partit. Demà passat les lògiques infamants continuaran propagant-se. És un problema de cultura democràtica, poc abordable per a una societat petita i fràgil com la catalana. Després de veure com les difamacions poden haver fet que Mas perdi l'espai de centralitat que ocupava, i després de comprovar com milers de catalans residents a l'estranger no podran votar per les traves que han posat les ambaixades, el nostre demà queda impugnat, literalment dinamitat. Potser ni amb la fermesa, la pulcritud i l'astúcia es podrà revertir aquest permanent Estat d'excepció.
