Avui no es pot dir res? Ostres!

És veritat: avui, dia electoral, santificat per la llei electoral, no es pot dir res. Bé, dir, sí que es pot dir, encara que no pas ben bé tot. No es poden fer mítings, xerrades, arengues ni cap mena d'acte públic amb la pretensió de convèncer els cagadubtes –cosa totalment inútil– en els últims moments, ni dir res que pugui afectar les votacions. Els periodistes en parlar dels escrits diuen: “Jo he dit”, “vaig dir tal o qual”, “diuen...” i molta més conjugació del verb dir, quan en realitat al que es refereixen és als seus escrits.

Llavors, d'escriure no hi ha veda? I ara: veda total! La diferència és que les paraules “se les emporta el vent” i els escrits donen fe de les opinions, qualificacions i tota la resta. Amb la llei a la vista, no queda clar on és la ratlla que separa la legalitat del contrari. Així, si un candidat electoral és injustament acusat d'irregularitats financeres, de comptes amb diner negre, avui ha de mossegar-se la llengua. Els bitllets de 500 euros d'aquell “blau que l'amor hi cau” eren prou bonics. Ara resten desats “sota unes toves del paller de la masia de la tia Pepa”. Els mitjans catalans –quasi tots: sempre hi ha algun lloro que repeteix les madrilenyades– fa uns dies que comenten, agrament, falsament, les tan difamants com injustes acusacions de delictes financers a candidats i partits. Una candidata dretana catalana no deixa res per verd: té agror per a tothom. Té camps plantats d'agror, que recull i reparteix amb generositat. Talment una antiga pianola de maneta, de les que recorrien els carrers amb pasdobles i xotis madrilenys, reparteix castanyes, empentes, travetes, en una lluita anticatalana –antitot–, que fa pena de sentir.

Amb el “No crec en la nació catalana”, que s'ha sentit en català i amb bona dicció, ja quasi que està tot dit. Llavors pregunto: què hi fa aquí, entre aquests soferts catalans que amb la república no ens enteníem gaire, amb el dictador gallec ho passàrem més que malament, i ara, a la cua d'Europa, amb el prestigi oxidat, recollint de Catalunya cabassades i tornant-nos paneretes de les de tirar floretes a les processons? “Quan manin els nostres”, als anys 40 deia al meu pare, “anirem més bé.” No vaig saber mai qui eren els seus. En complir catorze anys, em van posar pantalons llargs i el diumenge em donaven una pesseta. Sota un garrofer em va donar la primera lliçó política: “Mira, David. Ara ja ets gran i has de saber algunes coses. Jo i els teus germans (19 i 20 anys més grans) som republicans. És el millor govern per a un país.” Jo escoltava impressionat. “Ara bé: un respecte per la monarquia, que també té coses bones!” Vaig quedar garratibat. “Però, quan la pagesia ha estat millor, ha sigut amb la dictadura de Primo de Rivera. Tothom tenia un duro!” Llamp del cel! No hi vaig entendre res! La veritat és que encara ara, de la política em queden coses per entendre. Com tothom, és clar.