Morir d'èxit
pot ser sotmès per la força a llarg termini
Els territoris palestins, Cisjordània i Gaza, ocupats però mai annexats per Israel després de la guerra dels Sis Dies del1967 han estat, des de la guerra del Yom Kippur, el principal focus de conflicte a la zona. El tractat de pau amb Egipte i Jordània i la relativa estabilitat amb Síria i el Líban un cop acabada la invasió israeliana del sud del país, han eliminat el risc de guerra entre estats islàmics i Israel, permanent des de la guerra d'independència d'Israel el 1948, però el conflicte amb els palestins s'ha mantingut amb força. Les frustrades converses de Camp David el 2000 no van resoldre el problema, que va estar a prop de la solució amb la creació d'un estat palestí que pogués de manera estable conviure amb el d'Israel. El reflux del fracàs va donar lloc a la segona intifada i va dificultar encara més la solució. Vint anys després, aquesta solució no està a la vista; ben al contrari, s'allunya. Els dos governs palestins de Cisjordània i Gaza, dominat el primer per un partit moderat, Al-Fatah, i el segon per un de radical, Hamas, han contribuït a complicar la negociació i per tant han, de fet, dificultat la pau.
La política israeliana en aquests territoris ha estat l'establiment de colònies subsistides amb fons del govern i protegides per l'exèrcit, que de fet hi controla l'administració i la seguretat. Aquestes colònies s'han organitzat de manera ordenada i regulada i han suposat, aquest era l'objectiu, una presència israeliana creixent al territori palestí. A Cisjordània s'ha passat de 20.000 colons el 1980 a 300.000 el 2012. La majoria viuen avui en aglomeracions que es podrien considerar suburbis de Jerusalem i Tel-Aviv, i agrupen una població israeliana que va des dels ultraortodoxos fins a grups que no comparteixen el zel nacionalista dels que consideren Gush Emunim el seu deure d'ocupar la terra, Eretz Yisrael, que Jahvè va “atorgar” al poble jueu. El 2005, després d'anys d'impulsar la colonització a Gaza, el govern d'Ariel Sharon va decidir retirar-se de la franja i es va obligar a retornar a Israel els 24.000 colons del territori. Aquest replegament, conegut com “l'expulsió”, va deixar a la població israeliana el sentiment que s'havia abandonat ciutadans lleials a l'Estat per raons polítiques injustificades i sense avantatges tangibles o compensacions a Israel per part de Palestina. La situació a Cisjordània és diferent. El govern palestí d'Al-Fatah controla la població palestina i el 40% del territori i Israel, els colons i la resta del territori on l'exèrcit d'Israel té dificultats per mantenir la seguretat i la convivència entre palestins i israelians. És, de fet, un irresoluble focus d'inestabilitat.
Des del 2005, s'ha iniciat un nou conflicte amb l'aparició de colons israelians que no accepten l'autoritat de l'estat d'Israel i que ataquen la població palestina cremant habitatges palestins i mesquites, i duent a terme un terrorisme de baixa intensitat en què no hi ha víctimes mortals, però que té l'objectiu clar de desplaçar-los de certes parts del territori. La reacció inicial del govern israelià ha estat tèbia, en part pel suport polític que rep dels partits ultraortodoxos –el Likud governa en minoria– i en part per una població israeliana que –després de la barbàrie que va suposar la segona intifada, d'intransigència i militància de Hamas, que declara que vol destruir Israel, i els atemptats suïcides a l'interior d'Israel– no es fia dels palestins. En un recent article de Daniel Byman i Natan Sachs al FA s'assenyala aquest creixent perill i la necessitat de reconduir-lo.
L'extremisme israelià no és un nou moviment. El 1995 l'estudiant israelià Yigal Amir va assassinar el primer ministre Yitzhak Rabin, i la intransigència de partits fonamentalistes per les seves creences religioses ha condicionat la política dels governs israelians, que en els últims anys han estat majoritàriament de dretes des de l'arribada de població jueva procedent de l'antiga URSS i de l'est d'Europa després del 1990. Darrerament, es comença a obrir a Israel un corrent d'opinió que considera terroristes aquests activistes, no perquè matin persones, sinó perquè utilitzen el terror contra la població per aconseguir objectius polítics que a través de la negociació i la democràcia resulten inabastables. Els EUA han intentat aturar l'assentament de nous colons israelians des de fa anys i de fet en les converses d'Obama i Netanyahu del 2009 l'acord estava basat en el suport dels EUA a Israel en front de l'Iran a canvi de no més assentaments. Netanyahu, per raons de política interna, només ho va poder complir parcialment.
Israel té un problema seriós si no limita i regula els assentaments de colons, en negociació amb Palestina perquè amb l'èxit de la seva política d'ocupació del territori amb població pròpia està creant una situació que farà impossible l'existència d'un estat palestí a Cisjordània i, si això no passa, Israel no aconseguirà estabilitzar aquest territori. Hi ha una doble visió a la població d'Israel. Aquells que pensen que la convivència dels dos estats és l'única possibilitat de pau i aquells que consideren que la reacció militar i policial als atacs palestins de Hamas és l'única sortida perquè de moment la negociació i el pacte són impossibles i s'ha de mantenir una política d'absoluta duresa per portar amb temps els palestins, afeblits i parcialment derrotats, a la taula de negociació. En aquests israelians especialment intransigents, és majoritari el sentiment que la millora de l'statu quo israelià a Cisjordània a través de l'augment del nombre de colons al territori és essencial. Aquesta creença, que respon a la política feta tradicionalment per Israel, porta ara a un cul-de-sac perquè com més ocupat estigui el territori per colons israelians i per tant més segmentat i més partit, menys possible serà crear un estat palestí sostenible.
S'arribaria, doncs, a la conclusió que l'èxit que va suposar per a la creació d'Israel l'ocupació del territori i el desplaçament de la població palestina serà ara el que farà impossible la pau, perquè aquesta població, que no té a on fugir, no té més alternativa que la revolta. Per a Israel, vèncer militarment els palestins és relativament fàcil per la seva major força militar i econòmica, però això, més que resoldre el problema, l'agreuja. És exactament per a Israel morir d'èxit. Un poble mai no pot ser sotmès per la força a llarg termini.