Pot passar tot

Divendres passat escrivia, i va quedar al calaix, que podia passar qualsevol cosa. Encara no havíem anat a votar i el resultat de les eleccions penjava d'un pal. Totes les trompetes cridaven a sometent per dibuixar el mapa precís de la Catalunya que afronta el segle XXI amb noves esperances. Però ja ha passat el diumenge, ja som a l'endemà. Ara cal assumir la veu de nostre poble, expressat en xifres i traduït en escons al Parlament. Els polítics, pensin el que pensin, tenen la responsabilitat de començar a gestionar la voluntat popular per treure'n profit. Encara que el panorama sigui complicat i difícil d'entendre, el que hem decidit serà el més bo per a nosaltres i els nostres fills. Crec en la democràcia absolutament. Ja hem perfilat el mapa, tal com volíem. Ens agradarà poc o molt, l'explicarem com ens sembli, però és com és. El tenim al davant, incontestable.

Sabíem que podia passar tot, per bé i per mal. La realitat s'imposa, sovint ens sorprèn. Espatlla coses i en proposa d'altres. Alguna vegada és cruel. Molt cruel.

Qui podia pensar fa una setmana que en Jordi Comas no podria votar? Ni tan sols els criminals que estroncaren el doll de vida extraordinari que duia al cos sabien que avui ja no seria entre nosaltres. En Jordi Comas, l'amic, del qual un veí en deia l'endemà de l'assalt: “Tothom li deu un favor.” Un? Segur que molts més. En Jordi no esperava que li demanessis res. Sabia entendre què necessitaves i s'avançava a donar-t'ho. No, ell no ha pogut votar. No podrà participar de l'aventura col·lectiva que tenim al davant, i que, des de tants fronts, havia ajudat a preparar. Ell, que sempre era a tot arreu, treballant. Al davant, si calia; sovint discretament al darrere, sense afany de protagonisme, però disposat a assumir-lo. Tenia tanta feina per fer!

En Jordi Comas, que cantava a en Lluís Falgàs els resultats electorals el dia abans de les votacions, perquè disposava de la informació privilegiada resultat d'haver sabut escoltar tothom, amics o coneguts, savis o rucs, pobres o rics, joves o vells. (Em pregunto si aquest cop l'hauria endevinat, també.) En Jordi Comas, aquell noiet que repartia el correu a la petita Platja d'Aro de la postguerra, que va estudiar hostaleria a Madrid, que va muntar un petit imperi al voltant del restaurant Aradi, que promocionava la Costa Brava repartint cremats a mig Europa, que em venia a buscar cada matí –quan ell feia el servei militar a Girona– per ajudar-me a buscar subscriptors i anunciants per al Presència, que va fer tots els papers per engegar i mantenir el Punt Diari. En Jordi Comas de les associacions empresarials, del l'Skal Club, del Rotari, de l'Ajuntament, del Patronat de Turisme, de tot.

Redéu, com l'enyorarem!