Veus paral·leles

Fa pocs dies es va representar a la ciutat de Tarragona l'espectacle titulat Veus paral·leles. El públic assistent va poder gaudir de la lectura d'un seguit de poemes pertanyents a set veus distintes i ben contrastades. Contrastades per l'edat, el gènere, l'estil i, marcadament, per la llengua. De fet, l'espectacle es diu així perquè posa cara a cara poetes de dues cultures i llengües distintes: la catalana i, enguany, la noruega. L'invent és d'Albert Mestres, una persona que és una rara avis del món cultural català, que transita per camins poc freqüentats i que toca tecles diverses d'una manera bastant incansable. Fa poesia, novel·la, teatre, tradueix textos de diferents llengües, dirigeix espectacles i impulsa activitats culturals de tota mena. El projecte que ara ens ocupa, ben acollit des del principi per la Institució de les Lletres Catalanes, ha permès, d'una banda, acostar-nos a una realitat poètica catalana molt inusual, barrejant noms coneguts amb d'altres encara poc coneguts, sempre amb la voluntat expressa de mostrar la varietat i riquesa de registres. D'altra banda, ha possibilitat mostrar-nos exemples literaris d'altres latituds, des dels nòrdics d'enguany als amazics de l'any passat, passant per asturians, bascos, portuguesos, gal·lesos i també italians. Per aquestes dues raons, l'acte té cada any un valor inestimable, ja que ens permet, en una sola sessió, copsar l'estat de salut de la poesia catalana actual i comparar-la amb la d'altres llengües. Com a espectador, em satisfà que aquest acte pugui anar-se celebrant cada any, però em causa un cert disgust la poca repercussió social que té en els diferents llocs que visita. La cita anual de Veus paral·leles hauria de deixar de ser un acte literari més dels que al llarg de l'any omplen el calendari, i s'hauria de convertir en cita esperada i obligada per a tota la comunitat literària.