Incendis sense fi

El proppassat dimarts, en el marc del Mercat de les Flors barceloní, el muntatge Incendis, d'Oriol Broggi, guanyà cinc dels Premis Butaca, atorgats per votació del públic català. Millor obra, millor direcció (Broggi), millor interpretació femenina (Clara Segura), millor escenografia (Broggi / Brosa) i millor il·luminació (Faura), li féu abastar cinc dels divuit premis a les arts escèniques de la temporada. Evidentment, els que hem vist Incendis podem entendre fàcilment que l'obra hagi obtingut els guardons.

L'adaptació de l'obra de Wajdi Mouawad Incendies es pot considerar com un apropament extraordinari del teatre actual a la més pura tragèdia grega i fins i tot s'emparenta amb l'Èdip Rei de Sòfocles. Mouawad és un autor libanès nacionalitzat canadenc, de cultura francòfona, profundament marcat per la dramàtica història del seu poble, del qual emigrà als vuit anys després d'haver contemplat des del balcó de casa seva com una milícia cristiana maronita metrallava i liquidava un grup de refugiats palestins que eren traslladats en un autocar. La guerra civil libanesa es desenvolupava amb tota la cruesa possible i els diferents bàndols –maronites, xiïtes, sunnites, sirians i, entre bambolines, israelians– s'associaven uns contra altres, en acords contínuament canviants. Al 1994, Mouawad visita novament Beirut i reviu la infància deixada enrere, i a partir d'això escriu la quadrilogia La sang des promeses, de la qual Incendies forma una part.

Colpidora en extrem, la posada en escena de Broggi és fidel a l'obra de l'autor libanès maronita, un muntatge que ha estat al Romea barceloní durant la passada primavera i que, després de fer gira per Catalunya, torna, al mateix escenari, a partir del 5 de desembre. “Ara que estem junts, tot va millor”, diu un dels protagonistes a l'inici de l'obra, però l'electritzant desenvolupament posterior demostra que fa anys que l'Orient Mitjà viu un conflicte no resolt.

He vist Incendis en la coincidència del trentè aniversari de la matança dels camps de refugiats de Sabra i Xatila (1982), dos teòrics refugis de palestins a l'oest de Beirut, on la falange libanesa, junt amb regulars de l'exèrcit sirià i amb la complicitat del ministre de Defensa israelià Ariel Sharon, entraren a sac per mutilar, violar i finalment matar tres mil ancians, dones i infants que s'hi aixoplugaven. El món veié amb esglai les fotografies de la tragèdia, cossos esventrats i putrefactes, que serviren per aconseguir una treva en la sagnant guerra civil, una parada relativament curta que desembocà en la “guerra dels camps”, quan el grup islamista xiïta Amal s'enfrontà a l'Organització per l'Alliberament de Palestina (OLP), precisament ara fa vint-i-cinc anys. La guerra civil libanesa s'estén del 1970 al 1992 i Incendis presenta, amb tota cruesa, la barbàrie de la guerra fratricida.

Amb tot, “la terra que regalimava llet i mel”, el bressol de les tres grans religions monoteistes, continua sofrint el drama de la manca de l'acceptació de l'altre, l'incomprensible odi entre pobles que comparteixen la mateixa arrel semítica i que fins i tot en molts casos estan emparentats per la mateixa branca religiosa. Amb un Líban en difícil equilibri, segons l'acord de Taïf, una Síria en explosiva guerra civil i un etern conflicte palestinoisraelià, amb Gaza com a actual teló de fons, es manté un polvorí que pot portar-nos al desastre, però els interessos dels agents externs (Europa, els Estats Units, Rússia i, ara, la Xina) alimenten el desconcert. La reflexió cal que sigui més profunda i que arribi a l'arrel de moltes raons de la desraó. Tots i cadascú hauríem de ser curosos fins en les petites coses i el crit de “visca Palestina” que féu diumenge passat el líder de les CUP, després de confirmar-se el propi resultat electoral, s'hauria de veure que no fos una pedra aixecada contra la tolerància.