Posar l'esquella al gat

La suma de veritats indiscutibles però parcials no dóna una veritat superior. Per això aquí ha guanyat tothom i tothom té raó: els primers i els últims, Espanya i el sobiranisme, els conservadors i els progressistes. Fa més de dos mil anys que un general grec va donar nom a la primera victòria pírrica i la de CiU no serà l'última. CiU ha guanyaperdut (l'expresssió és manllevada al ninotaire JAP) unes eleccions que havien de ser un passeig militar, fins i tot segons aquells analistes que ara, víctimes d'una amnèsia sobtada, analitzen els errors de càlcul que sembla que va cometre Mas i només per Mas. I si els primers han guanyat malgrat haver perdut, o a revés, els segons també han guanyat, és evident, perquè dupliquen resultats. Després la cosa ja es complica. Els tercers també perden –com els primers–, però perden menys que els primers tot i quedar tercers. Els quarts són guanyadors tot i haver quedat per darrere dels tercers, que –recordem-ho– perden. Els cinquens tripliquen el nombre d'escons i, per tant, també guanyen, tot i que la cinquena posició és la penúltima. El cas es reprodueix, per descomptat, amb la sisena i última força que fa bo l'auguri bíblic: els últims seran primers. Més enllà dels resultats particulars dels partits, podem analitzar el mapa polític general que ens deixen aquestes eleccions. Aleshores tenim que han guanyat el sobiranisme, que suma una majoria indiscutible, i la victòria del dret a decidir, que encara suma més, però també ha guanyat Espanya perquè el sobiranisme s'ha fragmentat i, dividit com està, ¿qui li posa l'esquella al gat?. D'aquesta suma en sorgeix la pregunta del dia: ¿hem de veure el got mig ple o mig buit? L'aritmètica ens diu que mig ple. El desacord entre les diverses faccions sobiranistes fàcilment constatable als fòrums d'internet, a les tertúlies (de cafè i de mitjans) i en les anàlisis polítiques (sí, la prospectiva que fan els que van fallar quan feien prospectiva abans de diumenge) ens diu que mig buit. L'embolic és tan descomunal que qualsevol ànima càndida diria que ara és l'hora dels grans gestos. Per exemple, que PP i Ciutadans, que en els darrers dies van dir que Catalunya rep un tracte fiscal injust, ho tornessin a dir alt i clar. Que tots distingíssim entre legitimitat i oportunitat. Que el sobiranisme construís ponts interns, i també externs en aquells àmbits que fos possible, i viceversa. Que suméssim esforços per trampejar la crisi. Que deixéssim de donar respostes simples a la complexitat. Però, és clar, això ho diria una ànima de càntir. Calcem-nos.