Coll i clams

És aquí el substantiu coll extret de la locució “posar-hi el coll”, en el sentit d'implicar-se, de comprometre's. I el substantiu clams ho és de l'expressió “fer clams”, en el sentit d'exclamar-se, de protestar. I el que en resulta d'ajuntar-les ve a ser la paràfrasi en paraules de l'acudit gràfic de Jordi Duró a l'Ara del 25 de novembre: dues circumferències, marcada en la primera una “intenció de participació” que poc va més enllà del 60%, marcada en la segona una “intenció de queixa” que voreja el 98%.

Desajustament, doncs. Entre la pràctica efectiva de qui, mal sigui tapant-se el nas, hi posa el coll –en una votació, com en qualsevol altra plataforma operativa–, i de qui, per contra, s'esbelega sense fer bo i res més que renou.

Però il·lustrem-ho millor tot plegat amb un exemple concret: les recents eleccions a rectorat de la UB; de l'àmplia massa d'alumnat cridada a les urnes, sols n'exerceix el dret a vot un escàs 10%; on és el 90% restant?; d'entre la turba que va convertir els espais físics d'aquest mateix rectorat en una soll de porcs, aviat farà quatre anys, ¿quants integrants hi havia del col·lectiu que ara ha votat i quants del que ara n'ha passat olímpicament?

Els estudiants universitaris prou tenen motius de sobres (apujament de taxes, reducció de serveis docents) per estar emprenyats. ¿És només abstenint-se o esgargamellant-se en manis que pensen capgirar la situació?

Perquè, a veure, parlem aquí no de gent rebentada per l'atur, ni de joves lumpen (com l'entrevistada per Mònica Terribas a l'Ara del 22 de novembre, que admetia no saber qui és el president de la Generalitat). Parlem de gent (també n'hi ha) d'un nivell educatiu, si més no, superior. Els professionals del futur. ¿Com poden permetre's la inanitat del pessimisme, que, com bé recordava Muriel Casals en aquest diari diumenge passat, s'evapora tot treballant?