Anís, art i publicitat
És obvi que per contribuir a sortir de la crisi les empreses han d'innovar i exportar. El suplement L'Econòmic d'aquest diari ens informa de la feina que fan, en aquest sentit, emprenedors i empreses de casa nostra, i el seu contingut resulta reconfortant perquè veiem que Catalunya segueix tenint gent que crea, produeix i obre mercats. Fa unes setmanes ens assabentava d'una empresa centenària de Tortosa, el celler i destil·leria Lehmann, que produeix begudes espirituoses, d'alta graduació alcohòlica, com ara absenta, rom, brandi i altres licors artesans, que exporta un 70% de la seva producció, té distribuïdor a la Xina i vol obrir mercat als Estats Units. Un dels productes amb els quals va començar va ser l'anís, una beguda coneguda i consumida al món mediterrani des de fa molt temps. La producció d'anís de la localitat castellana de Chinchón es remunta al segle XI, i hi ha diverses formes de licors i begudes a base d'anís, com ara l'anisette i el pastís (França), el raki (Turquia), l'anís gebrat portuguès (escarchado) i l'ouzo (Grècia). Un dels líders en vendes d'anís a tot l'Estat, i segurament un dels més coneguts del món, és també centenari i català: l'Anís del Mono, fet a Badalona, ciutat amb una antiga tradició de producció de licors i especialment anissos.
Hi ha dues plantes que es designen com a anís, l'anís verd o matafaluga i l'anís estrellat o badiana, i d'altres, com el fonoll, proporcionen aromes similars. Però l'anís genuí, amb el qual s'obtenen els millor licors, és l'anís verd, que s'ha cultivat a Egipte, l'Àsia Menor i el sud d'Europa des de fa segles. Carlemany el va implantar als seus dominis al segle IX, i s'ha emprat com a planta medicinal pels seus efectes estimulants, carminatius (evita les molèsties dels gasos gàstrics o intestinals, i per tant té efectes “digestius”), diürètics i com a aromatitzant de molts plats i productes. Només cal recordar els “anissos” o confits petits, en general amb aroma d'anís.
L'anís és un licor, és a dir, una beguda d'alta graduació, en principi dolça, però amb variants més “seques”. Com explica Claudi Mans, catedràtic d'enginyeria química, l'elaboració de l'anís parteix d'alcohol neutre (sense gust), es prepara un xarop d'aigua i sucre i l'ingredient específic: l'oli essencial de matafaluga obtingut per destil·lació. Aquest oli, que a l'Anís del Mono s'obté en una sala d'alambins, magnífica per la seva tecnologia i la seva estètica, es barreja amb l'alcohol i el xarop i es deixa reposar abans d'envasar-lo. Altres ingredients menors li atorguen les seves característiques. La preparació de l'oli essencial, i no recórrer a productes més o menys artificials, correctes però que no donen els millors anissos, és el tret bàsic de la seva qualitat.
La fàbrica modernista de l'Anís del Mono, creació de la família Bosch, és una icona de l'activitat industrial i ciutadana de Badalona i us recomano que la visiteu. Vicenç Bosch no només va saber fer un bon producte, sinó que també va promoure un màrqueting de qualitat i va influir en la història del cartellisme a Catalunya. A finals de 1897 va convocar un concurs de cartells, amb premis de 1.000 pessetes per al primer i 500 per al segon, els més alts fins aleshores, la qual cosa va estimular els millors especialistes de l'època. El primer va ser per al cartell “Mono y Mona”, de Ramon Casas (que també va tenir dos accèssits), i el segon per a “Quo me, Bache, rapuisti” (“Amb això, Bacus, em captivares”), d'Alexandre de Riquer. Casas, gràcies a uns colors i una iconografia pròpies del cartell modernista realista i sintètic, va copsar les exigències de tot cartell publicitari, amb la imatge d'una Manola que dóna la mà a un mono, mentre que el de Riquer era més decoratiu. Les reproduccions dels cartells van ser apreciades pels mercats artístics, i van arribar a París, on els de Casas va ser comparats amb els cartells de Toulouse-Lautrec. Heus ací un exemple de bona promoció, que segueix essent ben actual. De la fama de l'Anís del Mono en dóna fe la seva presència en novel·les com ara La regenta i en pel·lícules com Belle de jour o Donnie Brasco. L' ampolla, amb singulars relleus, inspirada en una de perfum, la podem veure en pintures de Picasso, Braque, Gris i Rivera. Ben gratificant deu ser l'aroma i el gust de l'anís, perquè en acabar un conte ens deien que els protagonistes “van ser feliços i van menjar anissos”. Això sí, com que els anissos porten sucre i l'anís alcohol, gaudim-ne amb moderació.
