De prínceps excepcionals
La confirmació d'un lideratge excepcional ha estat un dels temes centrals de les darreres eleccions catalanes. De fet, van ser convocades –així ho vaig entendre– per poder disposar d'un govern fort i d'un lideratge potent que ens ajudés a navegar pel tempestuós mar que ens separa d'Ítaca. L'argument és nítid: en moments excepcionals, necessitem governants excepcionals. No es tracta d'un plantejament original sinó que, ben al contrari, el trobem de manera recurrent en la història del pensament polític occidental. Fent memòria, tres noms ens vénen al cap quan pensem en aquells que han defensat la necessitat de lideratges forts per a situacions excepcionals: Marc Tul·li Ciceró (106 aC - 43 aC), Nicolau Maquiavel (1469 - 1527) i Carl Schmitt (1888 - 1985).
A Ciceró se'l coneix com el darrer defensor de la república romana en un període molt inestable i perillós; quan l'equilibri entre el poble, l'aristocràcia i la monarquia estava amenaçat per les ànsies de poder de cabdills personalistes. Des del realisme, Ciceró va entendre que no podia aturar el sentit del temps, però va intentar temperar-ho a través de la figura del príncep. Aquest no era només el més fort sinó, sobretot, aquell que estava dotat d'auctoritas, una mena de legitimitat moral que justifica l'acumulació de poder en les seves mans. El Príncep, en definitiva, era un governant excepcional que violava l'equilibri de poders de la república però que ho feia per salvar-la. L'any 43 aC Ciceró va ser brutalment executat per ordre d'un d'aquells prínceps. La seva mort, tanmateix, li va impedir veure com el llegat dels prínceps amb auctoritas era recollit per personatges amb tan poc tremp moral com Neró i Calígula.
Uns segles més tard, Maquiavel escrivia Els discursos i El príncep. En el primer llibre defensava un model polític que equilibrés el poder dels governants amb el poder dels governats. Optava, així, per un govern electiu guiat per la saviesa i la llibertat dels ciutadans. En canvi, en la seva obra més coneguda –El príncep–, Maquiavel se situa en la turbulenta Europa de finals del segle XV i considera que, atesa l'excepcionalitat del moment, serà necessària la intervenció d'un príncep que, dotat d'una força també excepcional, ordenarà el caos. L'autor florentí és, doncs, partidari d'un govern equilibrat, però justifica la necessitat d'un governant fort tant pels enormes perills polítics del seu temps com per la corrupció de la pròpia societat. En aquest marc apareix el Maquiavel amoral, que considera que el fi (excepcional) justifica els mitjans (també excepcionals).
Finalment, ja en el segle XX, Carl Schmitt va convertir-se en el teòric dels governs excepcionals. La seva obra va ser inspiradora dels moviments totalitaris d'inicis del segle, com també dels postulats, més recents, dels neocons nord-americans. La Patriot Act de l'administració Bush, per exemple, suposava una limitació a les llibertats individuals que es va justificar per la necessitat de dotar el govern d'una força excepcional per fer front a l'excepcional guerra del bé contra el mal que, aparentment, estaven lliurant. Mentre els prínceps de Ciceró i Maquiavel es van mostrar incapaços de salvar els ideals republicans i van derivar cap a formes polítiques autoritàries, el rescat democràtic de països com l'Afganistan també desperta dubtes. La història, en definitiva, ens mostra com els lideratges excepcionals no acostumen a generar solucions excepcionals sinó, més aviat, problemes descomunals. La contradicció que suposa defensar la república, la llibertat o la democràcia des de la concentració del poder pot entendre's conjunturalment, però acaba cobrant-se un peatge que històricament ha estat molt dolorós.
A Catalunya avui estem discutint com constituir un govern i un lideratge prou fort per respondre a l'excepcionalitat que, efectivament, ens ha tocat viure. Però no hauríem d'oblidar les lliçons del passat. Els fins mai justifiquen els mitjans i, a més, des del meu punt de vista, davant l'excepcionalitat del moment no necessitem la força d'un sinó la de molts. Necessitem més pluralisme que concentració. Davant l'excepcionalitat no hauríem de traslladar la responsabilitat a una mena d'heroi solitari, sinó que caldria que ens ajuntéssim i que abordéssim els problemes entre tots. Sóc conscient que invocar aquella dita tan passada de moda que diu “la unió fa la força” pot semblar anacrònic. Però m'estimo més això que substituir-la per una crida –només justificada des de la por col·lectiva– a la concentració del poder. Els salvadors només existeixen en els somnis dels covards. I allò que ara necessitem és una societat valenta, que actuï des del compromís de tots, reconeixent que només entre tots ens en sortirem.
