Desobediència civil
Potser és temps de desenterrar el Mahatma Gandhi i fer-ne una lectura serena. Per a mi el resultat de les eleccions és tan clar com difícil, però jo sóc dona de reptes i sempre em sento més segura davant de la dificultat que del confort. El fet és que estem davant d'una situació complexa que no es pot analitzar amb plantejaments simples.
No podem suportar més involucions ni més agressions, primer perquè ningú no té dret a destrossar l'enorme feina que hem fet durant dècades, però en darrer terme, per dignitat. Tota la literatura de diverses especialitats ens recorda que l'única forma de parar les agressions siguin del caire que siguin és fent-hi front. I no parlo de violència, res més lluny del meu pensament, sinó d'acció. Hi ha moltes coses que podem fer sense demanar permís. La primera és desobeir. Tenim la legitimitat per a fer-ho i, no ens enganyem, el món ens mira amb simpatia, no amb menyspreu ni amb por. Però dit això, vull recordar una vegada més que grans fites, com TV3 o la UOC, no existirien si en un moment donat no haguéssim tingut la força de plantar-nos i fer-les malgrat la legalitat vigent. Qui ens impedeix ara fer coses semblants? Qui ens impedeix ara construir estructures d'estat i fer la nostra amb determinació? Qui o què ens impedeix ara amb pacte fiscal o sense posar les persones primer, cobrir les seves necessitats més bàsiques i posar les bases d'un nou país més solidari i més equitatiu? Com llegeixo en el llibre Cop de CUP d'en Julià de Jodar i d'en David Fernàndez, que recomano llegir per a recuperar la força de la història de l'independentisme oblidat per no dir amagat pels mitjans de comunicació: més que mai estem obligats a viure com si fóssim lliures. És l'únic camí si no volem morir ofegats.
Jo sé que és fàcil de dir i complicat de fer, però només cal una gran força de voluntat, i aquesta encara la tenim i l'hem demostrat a bastament al carrer i a les urnes. Tenim una majoria sobiranista excepcional, que fa uns mesos ni tan sols hauríem gosat a somiar. Aprofitem-la. Potser és una majoria que alguns veuen poc clara perquè està fragmentada en diverses forces polítiques, però recordo que els processos com el nostre normalment s'han fet amb pactes o fronts nacionals.
S'han de clarificar moltes coses, i això no és negatiu. Cal clarificar els partits i segurament recompondre'ls. La ciutadania ja no permet situacions ambigües en què un dirigent diu una cosa i un altre, la contrària mentre comparteixen sigles i coalicions (i no penso només en Mas/Duran, sinó també en Navarro/Chacón, Camacho/Rajoy, etc.). La ciutadania vol més sobirania però també més sensibilitat social, i ara, la ciutadania parla.
Fa pocs mesos ens queixàvem de la manca de líders i del silenci de la societat civil. Com ens expliquem a nosaltres mateixos que quan surt un líder fem tot el possible per tallar-li les ales i quan la ciutadania parla ens incomoda la seva veu? Per què ara tots veiem clar que no calia convocar eleccions? Ho veuríem tan clar si els resultats ens haguessin agradat més o haguessin sigut més còmodes?
Que cadascú en faci la seva lectura. Jo en faig la meva. No hi ha raó per a deixar de ser optimista, però ens cal fer un exercici incòmode però necessari i saludable. Hem de ser capaços de saber cedir per a poder arribar a un pacte tan ampli com sigui possible i així poder garantir el nostre futur. Estem en un camí que no té retorn si no és acotar el cap i acceptar l'inacceptable. Alguna cosa hem de canviar, perquè recuperant la dita, res no canvia mai si res no canvia. Altrament només ens queda acceptar el que ens volen imposar i amb el cap baix i la cua entre les cames emigrar a Extremadura, perquè almenys allà potser podrem cobrar la paga extra de Nadal.
