Finançament (és un dir)

E n el moment d'escriure aquest article encara no sé si els tres partits que donen suport a l'actual govern (és un dir) català donen per bona la proposta de finançament exposada (és un dir) per Castells arran de la seva última reunió amb Salgado. Evidentment, ERC no hauria de donar-hi suport si les xifres que es donen són les que són, ja que va deixar molt clar que la línia vermella (també és un dir) eren els 3.800 milions i la cosa no va per aquí. Tot i així, n'hem vistes de més estranyes en el cas republicà i, com diria el poeta, tot és possible. Fins i tot és possible que ERC rebutgi la proposta per simple càlcul electoral, i per deixar de donar la imatge de venuts. Hom els preguntaria, en aquest cas, com és que tenen la necessitat de variar o de matisar aquesta imatge. Dit d'una altra manera, excusatio non petita, accusatio manifesta.

Els ciutadans no tenim ni idea de si 3.800 són molts, si 2.500 són pocs o si 5.000 són estratosfèrics. Quan parlo dels ciutadans, compte, també incloc els polítics: que si no són ciutadans, ja em diran vostès què són. Ni ells ni nosaltres sabem la magnitud de les coses; potser amb l'ajut dels catedràtics d'economia es pot intentar alguna aproximació, però al final sempre anirà tot en funció de l'actitud. No de la xifra sinó de l'actitud. Ja en aquell antic debat sobre el transvasament de l'Ebre no sabíem si 10.000 hectolitres eren molts o pocs, però ens fixàvem en les actituds i vèiem que hi havia un punt de «decretazo» massa intolerable en el procés. Per això va haver de tirar-se enrere, i no pas per si la quantitat d'hectolitres era suficient o no (connais pas) per eixugar lo riu. Amb el debat del finançament ens fixarem, doncs, només en les actituds. I tots els incompliments en les dates límit, que han estat unes deu, només fan pensar que segurament l'actitud envers les xifres no té per què ser fiable.

Una altra actitud simptomàtica és la que consisteix a provar de desmentir que s'ha arribat a un acord Castells-Salgado, però quan les portades dels diaris ja han sortir calentes de la impressió. No ho troben estrany i més que sospitós? O, en la mateixa setmana, votar amb el Partit Popular contra l'autonomia de les caixes d'estalvi catalanes. O haver incomplert sistemàticament la solemne afirmació de Montilla: «José Luis, te queremos mucho, pero antes queremos a Cataluña.» L'actitud, fins ara, és la que ha de posar a prova la fiabilitat dels sí i dels no. Això val també per Convergència i Unió. I, sobretot, per Esquerra Republicana de Catalunya.