Un país complicat

Se senten a dir tantes coses contra Duran i Lleida que algú que no conegués Catalunya pensaria que no representa ningú. Com els del PP, els de Ciudadanos o fins i tot els del PSC, quan en sentim parlar els sobiranistes. De fet, ara sabem que són minoria, un 35% dels vots de les eleccions de fa dos diumenges. No sé en quant augmentarien si Unió se separés de Convergència. No ho sap ningú. Suposem que molt poc, però millor que no ho preguntem als experts perquè sovint són tan poc de refiar com els que fan enquestes. En tot cas, CiU va anar a les eleccions amb un plantejament molt clar; ERC, també. I la CUP. I els vots perduts de Solidaritat. Els d'Iniciativa també ho semblava, però amb ells acaba passant sovint com amb el PSC: separen l'estat propi de la part social, com si no hi tingués res a veure. Deixem-los. Sense ells l'independentisme continua essent majoritari. I ho continuaria essent comptant a la contra tots els que els van votar. Però seria una majoria relativa, fràgil, fàcilment manipulable per un govern de Madrid disposat a oferir el pacte fiscal o la lluna en un cove. La pregunta no és si a Madrid podrien oferir seriosament això, sinó si s'ho creuria una part de la gent que avui es decanta per la independència. Ara, gràcies a aquell home tan horrorós que es diu Wert, ens pot fer l'efecte que no, però jo sóc dels que pensen que els catalans tenim tendència a no creure els que tenim al costat i a deixar-nos entabanar pels de fora quan ens afalaguen. Siguin de Madrid o corresponsals de la premsa internacional. Deu ser per això que, avui també, hi ha tants independentistes contents perquè molts mitjans de comunicació estrangers es decanten a favor del dret a decidir de Catalunya. Teníem la possibilitat de fer el referèndum aviat. Ara, potser es retardarà un xic. Però a alguns els fa contents veure que a Europa o a Amèrica hi ha cada cop més mitjans de comunicació que ens entenen. Un país complicat el nostre.