Després de la borratxera, la ressaca

El 25-N va dibuixar una àmplia majoria sobiranista, clara com mai. Amb anterioritat, el primer partit de la cambra (i el cinquè) estaven a favor de posar data a la democràcia i convocar un referèndum; això, si més no, era la justificació d'unes eleccions anticipades. Perfecte! Perquè el 26-N ja eren el primer i el segon partit de la futura cambra els proreferèndum, amb un increment de vots, globalment, més que notable.

Tot i així, a l'hotel Majestic, la nit del 25-N hi va caure una galleda d'aigua freda. El sobiranisme havia aconseguit una victòria esclatant, amb una clarificació del vot en clau nítidament independentista i amb un major accent social. Però CiU no havia aconseguit els resultats amb els quals havia especulat, tot i tancar el líder d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida a l'armari per por que els esgarriés la festa i optar per una campanya molt presidencialista –i amb un aclaparador suport mediàtic–. Havien dit que en aquestes eleccions l'única cosa que importava eren els vots a CiU; la resta, eren sobrers.

Fins i tot els darrers dies van invertir una fortuna en publicitat demanant expressament de no votar una opció independentista. Tot el vot –ni que fos prestat– havia de concentrar-se en CiU. No passa res. Bé, sí que passa alguna cosa quan algú té la temptació que el fracàs d'una determinada estratègia partidista pugui arrossegar el país i subvertir l'opinió popular expressada amb contundència a les urnes aquell 25-N. Ni vint-i-quatre hores de coll van deixar els opinadors que fan hegemònic aquest gènere al nostre país per llençar-se, com si fossin llops, a la jugular d'Oriol Junqueras, el líder d'ERC. Amb els improperis habituals, dels que s'havien batejat a si mateixos com “els millors”, van desfogar la seva frustració amb virulència contra l'esquerra independentista, acusant-la de pecat de lesa humanitat amb el pretext de no voler entrar al govern.

Han passat els dies, els ànims s'han asserenat. L'artilleria mediàtica convergent ha fet un recés després que Artur Mas decretés un alto al foc. Afortunadament, el president serà Artur Mas i no algun dels que li cantaven les excel·lències. Algú els havia de fer notar que és complicat negociar amb confiança mentre van fotent coces a tort i a dret al teu interlocutor. Per cert, aquests mateixos opinadors que exigien a ERC de tot l'endemà de les eleccions han passat de puntetes davant la declaració de guerra de Duran i Lleida (un dels seus) al referèndum. Francament, xocant.

Anem per feina i deixem de fer el ploricó. Prou llàgrimes de cocodril. Ha arribat l'hora de girar full, entomar els resultats i procedir a fer allò pel que més d'un milió de persones van votar CiU i prop de mig milió, ERC, que era senzillament impulsar i convocar un referèndum i com més aviat millor.