L'infraperiodisme impune
La nostra societat ha avançat positivament mirant de posar fre a conductes que tendeixen de forma malaltissa a la violència sorda. Així, assetjar, marginar o riure's d'una persona fins a l'extrem de perjudicar-lo o pertorbar-lo psíquicament és un acte legalment punible des de fa poc temps, una forma del qual coneixem popularment com a bullying. És una paradoxa, però, que al mateix temps que filem tan prim en l'àmbit privat, en l'àmbit públic haguem d'assistir al penós espectacle d'alguns mitjans informatius dansant constantment sobre el límit de la legalitat i sovint vulnerant amb sorprenent impunitat els codis ètics de l'ofici i uns quants drets de les persones que converteixen activament o passivament en protagonistes. El més recent d'aquests fets és l'afer dels periodistes de l'emissora australiana 2Day FM que, amb la sola intenció de riure ells i l'audiència una estona, van trucar a l'hospital on estava internada la duquessa Catherine i es van fer passar per la reina d'Anglaterra i el príncep Carles. Un cop descoberta la broma, però, la infermera que els va respondre no va poder superar la vergonya ni la por a les represàlies i, sense anar més enllà en els judicis, diguem que va ser trobada morta. Ara sí, tot són llàgrimes, penediments i –només faltaria– justificacions basades en la imprevisió que algú pogués agafar-se d'aquesta manera el que pretenia ser una simple broma, tan usual com els programes de hi! hi! ha! ha! que es basen només en la fàcil hilaritat que provoca enganyar algú altre i posar-lo a la vista de tothom, per suposat sense el seu consentiment.
El cas és que aquesta manera de fer és part d'un estil que es despreocupa de manera alarmant dels drets de les persones i que pren tantes i variades formes com el públic estigui disposat a comprar. Hi podem incloure la majoria de programes de tafaneries sobre la vida dels famosos, els reality show propiciats per la tendència autodestructiva dels seus protagonistes, les tertúlies de mitjans cavernícoles, articles viscerals d'opinadors amb tant de currículum com insensatesa i, per descomptat, informacions cuinades de l'estil dels falsos informes policials que desacrediten candidats en plena campanya electoral. Presentats amb una forma o una altra, tots tenen en comú la perfecta consciència d'obrar fraudulentament, de trencar les regles del joc democràtic i d'emparar-se en una llibertat d'informació i d'entreteniment que no és tal, sinó infraperiodisme i infraintel·ligència.
