Un testimoni de l'infern
Sholomo Venezia fou triat per formar part d'un Sonderkommando i tenia cura de tallar els cabells de les dones mortes i d'omplir els carros amb els cadàvers que s'havien de conduir al crematori
“Em dic Sholomo Venezia. Vaig néixer a Salònica, Grècia, el 29 de desembre del 1923. La meva família havia abandonat Espanya quan tingué lloc l'expulsió, però abans d'instal·lar-se a Grècia els meus avantpassats residiren a Itàlia. Per això em dic Venezia, perquè aleshores els jueus procedents d'Espanya no tenien cognoms familiars: es deien, per exemple, Isaac fill de Salomó. Quan van arribar a Itàlia van elegir el cognom corresponent a la ciutat on s'instal·laren; per això nombroses famílies jueves porten noms de ciutats.” D'aquesta manera comencen unes de les memòries més colpidores de la literatura concentracionària, segons el testimoni d'un jueu supervivent de Birkenau, després de baixar durant vuit mesos, dia rere dia, al crematori, per manipular i traginar les nombroses víctimes de l'extermini nazi.
Sobreviure a la Xoà no fou gens fàcil, quan la maquinària del nazisme actuava amb extrema brutalitat per esborrar la petja del poble jueu de la Terra. Sis milions de jueus europeus moriren durant el pertinaç extermini, nou-cents mil d'ells, als camps d'Auschwitz-Birkenau. L'establiment d'un metòdic ordre de funcionament aconseguia una acurada feina, quan liquidava tot sentiment dels detinguts, convertits en simples figurants d'una tragèdia. En l'embogit sistema, les mateixes víctimes es convertien en còmplices de l'autodestrucció, en un territori on, per la majoria, tot valia per assegurar sobreviure una jornada més, segurs del final que els esperava.
En tots els camps d'extermini, els nazis organitzaren unes brigades de col·laboradors que tenien cura d'ajudar a entrar els condemnats a les càmeres de gas, que després les buidaven i netejaven, que treien les dents i els cabells dels morts i que, finalment, conduïen els cadàvers al crematori. Eren els Sonderkommandos, grups formats pels deportats més forts, que vivien completament apartats dels altres presoners, certament més ben alimentats i tractats, i que sabien que quan no serien útils també a ells se'ls liquidaria i substituiria per altres de més forts. Res de solidaritat. Venezia fou triat per formar part d'una quadrilla i tenia cura de tallar els cabells de les dones mortes i, després, d'omplir els carros amb els cadàvers que s'havien de conduir al crematori. “Mentre es respira, hi ha vida”, es deia, per justificar el seu treball.
Malgrat l'interès que tingueren els SS nazis de no deixar cap referència de les càmeres i els crematoris, destruint les instal·lacions i matant tots els testimonis, una norantena de Sonderkommandos, en el total dels camps, aconseguiren sobreviure a la barbàrie, però tots ells han viscut amb el pes d'haver estat, sempre forçats, còmplices de l'horror. Venezia mai no volgué explicar la seva tràgica experiència, fins al punt que anys després, quan els seus fills petits li preguntaven pel número 182727 que portava gravat al canell, els deia que era el telèfon d'una primera xicota.
Fou el 1992 quan es decidí a fer pública la seva experiència, convertint-se en militant contra l'antisemitisme i fent conferències arreu. A la manera de conversa amb la periodista Béatrice Prasquier, el 2006 es publicà Sonderkommando, on s'abocaven les memòries de qui “mai no he sortit del camp, tot em recorda aquelles vivències”. El llibre representa la més completa informació feta des de l'interior de les càmeres de gas.
Aquesta tardor, a Roma, Sholomo Venezia ha mort als 88 anys. De fet, ha estat la segona de les seves defuncions, ja que la primera ja fou entre els cossos nus i despersonalitzats que transportava en els crematoris de Birkenau. Sense elecció, la seva vida ha estat testimoni de la gran tragèdia del segle XX europeu.
