L'obsessió espanyola

Algun dia s'haurà d'estudiar a fons el perquè de l'obsessió espanyola amb el català, més enllà de fer reculls de les nombroses frases, decrets, lleis i sentències diverses que, des de fa més de 500 anys, s'han expressat contra la nostra llengua des d'Espanya. Caldrà analitzar, per tant, què impulsa escriptors, governants i jutges ha treballar obsessivament vers el català i el seu ple ús en tots els àmbits de la societat. Què fa que, a diferència del que passa en altres societats igualment avançades, l'espanyola rebutgi tant clarament la diferència i la diversitat? Què ha fet, també, que l'Estat espanyol no hagi considerat encara com a patrimoni propi una llengua que parlen uns deu milions dels seus habitants? O que ni tan sols, després d'anys de democràcia, no hi hagi hagut, pràcticament, canvis en el sentiment negatiu cap al català de la població espanyola. O no s'hi manté, majoritàriament, aquella opinió que saber català no serveix per res i que, si insistim a parlar en la nostra llengua, gairebé és per una qüestió de tossuderia o per fer empipar? Sovint penso que estaria molt bé que els espanyols s'apliquessin durant un temps la medicina que hem patit i patim els catalanoparlants. Que, per exemple, haguessin de canviar a un altre idioma a l'hora de tractar qüestions importants davant un jutge o un policia. O que no fossin ensenyats en castellà, o que la seva llengua no aparegués en els productes habituals a les botigues o que ni tan sols hi poguessin veure els seus films preferits. De fet, però, potser no caldrien gaires investigacions. Si l'Estat espanyol persisteix a perseguir la nostra llengua, és perquè sap que aquesta és un dels nostres símbols identitaris més cabals i que si aconsegueix afeblir-la, doncs, això, també ens afebleix a nosaltres. Fins la nostra desaparició com a poble.