Un govern polític i dur

Catalunya es troba en un moment excepcional i això requereix actuacions contundents i deixar les batalles partidistes per al moment en què hàgim assolit la sobirania nacional. El president Mas té l'obligació de formar govern. No hi ha alternativa. Vagarejar amb altres possibilitats és fer perdre el temps a una societat il·lusionada que està passant una gravíssima crisi social i econòmica.

No és hora, doncs, de pedaços ni de governs tècnics de transició: és el moment de posar al capdavant del govern de Catalunya una desena o més de persones amb un perfil molt polític. Unes persones que tinguin les capacitats professionals necessàries per a cadascun dels departaments de govern però, alhora, que siguin de prestigi, que generin coincidències i complicitats en la societat catalana i que disposin del rigor i la duresa necessaris per encarar-se a un repte històric: dur el país al dret a decidir, construir estructures d'estat i –si el poble així ho decideix– crear un estat propi dins del marc europeu.

Aquest govern també ha de tenir la teulada el màxim de transparent. Perquè la lluita que haurà de mantenir en contra de les clavegueres de l'Estat, Soraya i els trenta nans, serà sense pietat: fins ara les clavegueres només ens han ensenyat la poteta. El nou govern també haurà de ser capaç d'aguantar ferm a les temptacions i als cants de sirena (juntament amb alguna pastanaga) que els poderosos de l'Estat tenen previst oferir-nos per frenar i aigualir el procés sobiranista.

Aquest nou govern ha de tenir objectius clars. Primer: ha de posar fi a una política prepotent i mal explicada de retallades que ha generat una gran animadversió entre una part important de les classes socials més desafavorides del país, i que podrien suposar un vertader fre per al repte sobiranista. En aquest aspecte, el govern ha d'explicar l'ofec econòmic, l'espoli fiscal i la manca de projecte d'infraestructures de l'Estat vers Catalunya.

Una vegada explicat de manera clara el primer punt, cal que, segonament, el govern convenci la ciutadania que no hi ha sortida en el marc espanyol: s'ha acabat l'Estat de les autonomies, els pactes de finançament, la submissió a les polítiques dictades des d'una metròpoli que ens ignora i intenta assimilar-nos. Des del govern s'ha de convèncer tots i cadascun dels ciutadans que l'única sortida és que Catalunya creï des de la seva sobirania un nou esdevenidor que li permeti desenvolupar totes les seves potencialitats que –està demostrat– podrien col·locar el nostre país entre els més avançats econòmicament de l'Europa occidental.

Serà una legislatura duríssima en la qual, ho repeteixo una vegada més, caldrà comptar constantment amb el suport dels ciutadans com mai abans, i ells hauran de col·locar-se, alhora, darrere del seu govern i vèncer totes i cadascuna de les ofensives que duran a terme en els àmbits polític, mediàtic i econòmic per fer embarrancar aquest nou govern català.

CiU, ERC, ICV i CUP, tot i les diferències ideològiques que els separen, hauran d'entendre què és allò que han de prioritzar. El PSC també haurà d'escollir a quin bloc es troba. A mi, personalment, m'agradaria que els socialistes catalans escollissin el bloc sobiranista i deixessin de banda les entelèquies –ja superades per la història i la realitat– del federalisme.

Aquest nou govern també ha d'actuar amb tota contundència i haurà de netejar les institucions d'elements del PP: seria incomprensible la seva presència a la CCMA o a la Diputació de Barcelona, o que fins i tot arribessin a governar a alguns ajuntaments, com han fet fins ara. A més, aquest govern ha de tenir clar, més enllà dels objectius econòmics i socials, que ha de començar a bastir estructures d'estat i defensar aferrissadament aquelles que ja funcionen.

En primer lloc: ni un pas enrere amb la nostra llei d'ensenyament i la immersió lingüística, eines fonamentals per a la cohesió social de la nostra nació. En segon lloc: cal explicar amb tota claredat que la CCMA no és únicament una televisió autonòmica qualsevol (que és allò que volen que sigui) sinó que és la gran eina de defensa no sols d'un imaginari col·lectiu cultural i lingüístic propi, sinó d'una indústria audiovisual potent. La CCMA aporta prestigi internacional a la nostra cultura i allò que cal fer no és reduir-la sinó aprofitar al màxim les seves potencialitats per construir una gran aposta audiovisual per al futur.

En tercer lloc: el govern ha de defensar el model de seguretat pública que representa el cos de Mossos d'Esquadra i les policies locals, és a dir, la policia de Catalunya. Malauradament, aquesta també es troba, avui, a l'ull de huracà de l'Estat, el qual intenta devaluar la nostra policia davant de l'opinió pública catalana. Com? A través de grans operatius tot fent visualitzar la presència dels efectius estatals més enllà de les seves competències.

Les actuacions de la delegada del Govern a Catalunya són una provocació constant i, a més, la intel·ligència de l'Estat intenta infiltrar-se a la policia catalana per descohesionar-la i recordar-li la llei de cossos i forces de seguretat de l'Estat, la qual encara diu que la policia de Catalunya és auxiliar. El nou govern ha de ser contundent: cal que exigeixi les competències que tenen els cossos i les forces de seguretat de l'Estat i que, en l'etapa de transició, creï les promocions necessàries per fer aquesta substitució i per cobrir importants deficiències.

Una altra eina important i indefugible és la creació d'un departament d'exteriors que mereixi aquest nom. Un departament que tingui com a missió fonamental no sols les relacions comercials, econòmiques i financeres que fan del nostre país un peça fonamental en el camp de les exportacions, sinó també la tramesa d'un missatge: explicar al món la nostra realitat cultural i lingüística, i també la voluntat política catalana d'ésser un estat. Sense una eina d'aquestes característiques al nou govern, que sigui capaç d'encarar-se a la diplomàcia espanyola, no serà possible avançar en el procés sobiranista.

Mas, amb el suport de Junqueras, ha de fer aquest servei al país. Ha de crear un govern polític fort, creïble, que sàpiga que governarà uns pressupostos de misèria però que també governarà la il·lusió d'una etapa històrica, possiblement irrepetible.