Principis de Mònaco

Mònaco és aquell país tan petit on des d'un hotel de luxe només es pot veure l'hotel de luxe veí, a més d'un tros de la Mediterrània i, si hi ha sort, del palau on condorm una família de prínceps que semblen personatges de Lego. Més que enclavat a França, es podria dir que és una mena d'osca de vora mar, ja que disposa del seu propi espai marítim i, per tant, no és envoltat per França com, per exemple, San Marino ho és per Itàlia. Mònaco és una ciutat-estat on s'aclimaten els milionaris com als estanys europeus s'hi aclimaten les tortugues de Florida, però una ciutat amb una història llarga i moguda. De fet, el 1944, el general de Gaulle va tenir la temptació d'aprofitar el caos general per annexionar aquest principat ja gairebé francòfon i així fer fora una aristocràcia a qui no havia repugnat gaire l'arribada de les tropes alemanyes. Mònaco sembla doncs una mena de poblet d'opereta en què francès, anglès i italià són llengües suficients, però Mònaco també té les seves llengües de l'ombra, llengües antigues com les pedres dels barris més cèntrics. La primera és l'anomenat monegasc, una varietat dialectal de lígur, la llengua parlada a la regió de Gènova i que va ser durant segles la llengua del poder i de l'administració local.

El lígur va ser importat a Mònaco a partir del 1215, quan els genovesos van guanyar, manu militari, la possessió de la ciutat i no s'ha deixat de parlar mai des d'aleshores, tot i que el seu ús ha anat declinant a mesura que el país s'afrancesava. Des del 1976, però, el seu aprenentatge és obligatori a l'escola primària i, molt de tant en tant, el cap d'Estat fa un trosset de discurs oficial en aquesta llengua. La lletra de l'himne nacional, escrita el 1931 per Louis Notari, també és en monegasc, i diu: «Nun sëmu pa gaire, / Ma defendëmu tüti a nostra tradiçiun; / Nun sëmu pa forti, / Ma se Diu voe n'agiütera!» Aquesta llengua en la seva variant monegasca està normalitzada des dels anys setanta, gràcies a la creació d'una acadèmia, la qual acadèmia porta el nom una mica curiós d'Acadèmia de les Llengües Dialectals i té com a vocació de ser al servei «de tots els dialectes de l'àrea lingüística romana». Dos catalans, l'occitanista Aitor Carrera i el dialectòleg Joan Veny, són membres d'aquesta acadèmia, la qual disposa de pocs recursos públics però permet al monegasc de no ser exclòs del cercle de les llengües amb aparador oficial.

El monegasc, però, no és l'única llengua autòctona de Mònaco. Durant uns segles, el principat va ser constituït per dos municipis més, Menton i Ròcabruna, annexionats per França a mitjans del segle XIX. Aquests dos municipis, amb població provençal, van fer que una part significativa del país, però també de la ciutat de Mònaco, parlés occità, en la seva variant dita niçarda, una població localitzada antany al barri també famós de Monte Carlo i d'extracció social generalment més baixa. No deu ser gens anecdòtic, pel que fa a la visió dels mateixos monegascos del rang social de les dues llengües històriques, que el text oficial de presentació de l'Acadèmia de les Llengües Dialectals, redactat pel seu secretari general, només esmenti l'occità per negar que el monegasc hi tingui res a veure. La qual cosa, és clar, és certa, però sorprèn, tanmateix, que en aquest text, titulat Histoire linguistique de Monaco, no esmenti ni una sola vegada la presència, actual i sobretot passada, d'una forta minoria de població occitanòfona. Podria ser que el menyspreu francès cap a l'occità s'encomanés?