LA COLUMNA
El dependent del ‘xino'
La sorpresa és que la persona llogada és un noi d'aquí amb pinta d'estudiant
Parlo dels basars que proliferen als nostres barris, els establiments regentats per famílies xineses. La gent distingeix entre el xino i el paki. Hi ha tantes excepcions com es vulgui, però de mica en mica s'han anat imposant aquests dos models. Els xinos són uns grans magatzems en miniatura i els pakis són una reviviscència dels colmados, petits súpers que obren molt d'hora i tanquen de matinada. En tots dos casos el personal és d'una procedència homogènia, amb la diferència que als xinos les dones són majoria, mentre que els pakis es deuen reproduir per esqueixos, perquè no se'n veu mai cap despatxant a les seves botigues.
Vaig entrar en un dels xinos del barri –n'hi ha un a cada pas–, vaig preguntar no sé què a l'amo i em va adreçar al dependent, un noi que no tenia els ulls ametllats, sinó que era d'aquí i que parlava el mateix català que jo. Em va sorprendre el capgirament de papers. El botiguer ha fet prosperar un petit negoci a força de fer més hores que un rellotge, d'implicar-hi tota la família i de no fer mai vacances. És una trajectòria clàssica de l'emigració. Molts catalans es van establir a Sud-amèrica seguint els mateixos passos. La sorpresa és que la persona llogada és un noi d'aquí amb pinta d'estudiant i no un dels milers de nouvinguts que fan les feines subalternes.
Observo el mateix al súper, al forn, a la benzinera, als bars, a les feines de neteja, etcètera. Els treballs que en aquests últims anys s'encomanaven a immigrants, els estan fent els autòctons. Dit d'una altra manera, hi ha una estructura laboral que no falla mai per simples raons de mà d'obra barata. Les dones fan les feines que deixen de fer els homes i després passen a immigrants, que encara cobren menys. I alguns menys que menys. Ara, amb la crisi, la gent d'aquí està tan penjada que fa les feines que fins fa quatre dies s'encomanaven al graó més baix de l'escala social i laboral.