opinió
L'aventura d'El Punt
Ens calia una injecció de diners o ens enfonsàvem
No es tracta de relatar la història d'El Punt per capítols, però, a banda del publicat, hi van haver uns fets que no han vist la llum i unes persones les quals seria injust no recordar. Enric Serra, per exemple, va proposar el títol de Punt Diari, entre altres de Jordi Soler. S'aprovà per unanimitat. El subtítol “Català, independent, comarcal i democràtic” va ser col·lectiu. Tot anava força bé excepte la subscripció de capital, que l'estudi Vilallonga va xifrar en 60 milions. En Jaume Guillamet, en veure les dificultats, proposà una retallada d'un 50 %. Amb l'excepció de Marca, tots els altres li donaren suport. Van al·legar que, en sortir el diari, augmentarien ràpidament els socis, la qual cosa no va ser així. Per Sant Narcís un “número zero” va anunciar la sortida “a principis del 1979”. El 23 de desembre, en una edició promocional, vam dir “entre el 20 i 28 de febrer del 1979”, molt més raonable.
Acostumat a treballar en empreses amb excedent de capital, el president ho passava molt malament. No trobàvem distribuïdor i ningú ens volia imprimir el diari, perquè (amb raó) creien que no ens en sortiríem. Amb excepció d'en Quim Domingo, ja no es feien cooperativistes o accionistes. D'altra banda, en donar la quantitat de capital aconseguida, no tenien en compte que molts pagaven a terminis. Així, de 13.875.000 pessetes subscrites fins a finals del 1978, sols podíem disposar de 9 milions. Per arrodonir, el recordat Just M. Casero, al qual Pius Pujades nomenà cap d'administració, no tenia la més petita idea de comptabilitat. A les poques setmanes d'haver començat i no poder afrontar la nòmina, vaig calcular que era impossible haver gastat tot el capital i la venda de diaris dels quiosquers i les subscripcions.
Amb una revisió ràpida veié que havien instal·lat un nou procediment comptable que sols tenia pagaments. Havien oblidat els ingressos per subscripcions i la venda dels quiosquers. De bojos. Casero veié que la comptabilitat no tenia res de literària i hi renuncià. El substituí en Xavier Carbó, un bon professional que posà ordre en tot menys en el saldo negatiu. No era cosa seva!
Ens calia una injecció de diners o ens enfonsàvem! Un crèdit d'un milió de pessetes que havia avalat Marca, es proposà augmentar-lo fins a quatre, avalant-lo tot el consell. Hi hagué una cursa de sortida i alguns no tornaren. Sols Marca ho va fer, fins als 4,2 milions i l'aportació d'1,5 en efectiu. És la trista realitat de la culturització amb poc capital o sense. Si els capdavanters han de basquejar-se, no té pervenir. Encara sento alguns dels que corrien escapant-se de l'aval, que s'envaneix de la seva participació fundacional. Joan Ribas digué que coneixia certa persona que potser s'interessaria per una empresa de comunicació. “Porta'l, porta'l!”, cridà el president, que no dormia i havia perdut la gana. Amb una finestra oberta a l'esperança s'iniciarà el vinent i últim relat.
