Cubillo
Fa pocs dies, Antonio Cubillo, l'històric líder independentista canari, va morir
a més de vuitanta anys d'edat. Del decés, els mitjans de comunicació n'han parlat poc o gens; de fet, de Cubillo tampoc és que se'n parlés gaire en vida, perquè tenir-lo apartat de l'agenda mediàtica també era una manera de silenciar-lo. Una “altra manera” de liquidar Cubillo havia tingut lloc la primavera de l'any 1978, quan dos mercenaris el van passar a ganivet a l'ascensor de casa seva a Alger, on vivia exiliat. Fixem-nos que en aquelles dates l'Estat espanyol estava fent els últims retocs a la Constitució (que va entrar en vigor el desembre d'aquell mateix any): la mateixa Constitució que ara es fa servir com a doctrina democràtica.
El cas és que l'any 2003 (un quart de segle després de l'atemptat) una sentència dictada per la sala segona de l'Audiència Nacional condemnava l'Estat espanyol a abonar 150.000 euros a Cubillo per la responsabilitat civil en l'atemptat “induït per persones pertanyents als serveis policials espanyols”. Si algú vol saber més sobre el tema, li recomano que llegeixi l'article publicat dissabte passat per Txema Montero al diari Deia, en què apareixen els noms de l'exagent dels serveis secrets alemanys Werner Mauss, de l'excomissari de la policia espanyola Roberto Conesa, de l'exministre Martín Villa i de l'expresident Suárez, entre d'altres. Així com la coincidència en el temps entre l'atemptat contra Cubillo i la compra a Alemanya, per part d'Espanya, del primer ordinador central de la Guàrdia Civil (batejat com a Duque de Ahumada).
L'advocat Cubillo, considerat com el pare de l'independentisme canari modern, va impulsar l'MPAIAC (Moviment per l'Autodeterminació i la Independència de l'Arxipèlag Canari), el CNC (Congrés Nacional de Canàries) i la coalició Canàries per la Independència, totes elles, avui, formacions ja desaparegudes o testimonials. En el seu moment, abans del 1978, Cubillo havia aconseguit el suport de l'OUA (Organització per la Unitat Africana) per denunciar a les Nacions Unides l'ocupació colonial de Canàries. Segons sembla, l'africanitat de les Canàries era un tema que posava molt nerviós Adolfo Suárez i, en conjunt, l'aparell de l'Estat espanyol; així com les emissions de La Voz de Canarias Libre, l'emissora que va emetre des d'Alger fins que es va haver de tancar per les pressions del govern espanyol a l'algerià.