Cultura en la indigència

Tenim el país de cap per avall, capficats a sobreviure i amb una il·lusió enlluernadora pel procés cap a la independència. Els més optimistes s'apunten a la sensació que qui dia passa any empeny i que ja ens en sortirem. Però en el context de la crisi econòmica que afecta tots els àmbits –dramàtic el deute de la Generalitat amb les entitats socials–, n'hi ha que són igualment crus com la indigència en què ha de viure el sector cultural, i no només per l'augment de l'IVA, per la davallada d'espectadors al cinema o del consum d'articles culturals. El gran drama és que la majoria de teatres, museus, festivals i altres institucions culturals no han ingressat les subvencions de la Generalitat del 2011 ni el 2012. Estem parlant d'uns diners pressupostats i aprovats, pels quals s'han generat activitats i espectacles, amb proveïdors i artistes que no han pogut cobrar les seves factures, com si la gent que viu del món de la cultura no hagués de menjar, de pagar la hipoteca o la roba dels fills. El deute institucional puja a centenars de milers d'euros en alguns casos, en altres alguns milers, però uns i altres havien programat les seves activitats comptant amb aquests diners aprovats. Hi insistim perquè és fonamental per entendre el neguit d'aquests gestors i programadors que no en tenen ni per pagar la llum. Són coneguts els problemes de liquiditat de la Generalitat per pagar la nòmina dels treballadors públics, però aquests teatres, aquests museus, aquests operadors també tenen nòmines per pagar i es troben entre l'espasa i la paret. Quan la principal institució d'un país no compleix els seus compromisos el problema és d'una gravetat extrema perquè els ciutadans bé prou que hem de pagar la factura de la llum, de l'aigua, del gas i els nostres impostos si no volem ser embargats. Els que encara tenim una nòmina, per més que s'hagi encongit, bé que ens descompten l'IRPF i la Seguretat Social. És a dir, malgrat les retallades i l'eliminació de pagues, hi ha una part que compleix les seves obligacions. Per què l'altra part no ho fa? Quin és el problema real? I no diguin que és Madrid, que ja ho sabem. No deu ser que la Generalitat s'ha muntat sobre un envà de canyes que la crisi ha posat en evidència? Com s'explica que no es compleixin els tractes? Com volen que funcioni un país si ja no hi ha paraula?