Més impostos
Mentre el govern català ha aprovat un impost sobre els dipòsits bancaris i el govern espanyol anuncia que aquest impost la Generalitat no el recaptarà mai, el debat sobre qui té dret a cobrar impostos –i fins a quin límit– sacseja tot Europa. Quan la caixa és buida –i després d'haver retallat la despesa pública a tota l'eurozona– ara tothom intenta buscar formes de compensar la falta d'ingressos. Els impostos a les classes mitjanes és el clàssic. El recurs més habitual. Les famílies d'ingressos mitjans no tenen escapatòria i sempre acaben pagant. Encara que a França han intentat fer més llaminera la píndola amb la posada en marxa d'un impost “exemplar” del 75% a tots aquells francesos que guanyin més d'1 milió d'euros l'any. No serà una taxa per sempre, sinó que ha de servir “temporalment” per ajudar a reduir el dèficit (el pagament d'interessos pel deute, a França, és la segona partida del pressupost de 2013). I, davant d'aquesta situació “excepcional”, Gérard Depardieu decideix fixar la seva residència fiscal a Bèlgica, on no hi ha impostos ni per a les grans fortunes, ni de patrimoni, ni de plusvàlues. El cas de Depardieu és el d'una evasió fiscal en tota regla. Si, a més, hi afegim que molt probablement no passarà a Bèlgica la meitat de l'any –tal com requereix la llei per obtenir la residència– ens trobem davant d'un cas paradigmàtic en què un evasor fiscal es converteix, a ulls de l'opinió pública, en una víctima. Depardieu és un símbol. No només perquè és un actor famós i representatiu de la cultura popular francesa contemporània, sinó també perquè el pas que ha fet el fan molts milionaris i no tan milionaris francesos (més de cent mil en els últims cinc anys s'han traslladat a Bèlgica).
Paral·lelament, multinacionals com ara Starbucks, Google i Amazone han reconegut que les seves filials europees fan totes les argúcies legals per pagar els impostos de societat en aquells països que els són més favorables. Especialment Irlanda i Luxemburg. I això per no parlar, directament, de les empreses i persones físiques que tenen els comptes a paradisos fiscals (de diferents nivells: Mònaco, Suïssa o les illes Caiman). Curiosament, la Unió Europea i la globalització, en comptes d'empènyer cap a la uniformització de polítiques fiscals, ens ha portat a fer que l'evasió sigui més fàcil que mai. L'absència de fronteres, el transport ràpid i la tecnologia han permès als més rics –i a algunes fortunes mitjanes– obrir comptes allà on hi ha menys impostos. Hi ha les regulacions internacionals suficients perquè ens comuniquem, viatgem i comerciem a tots els racons del món, però no hem sabut encara trobar la manera de tapar els forats d'insolidaritat que són els paradisos fiscals.
Quina sobirania té Catalunya quan no pot aplicar l'euro per recepta perquè li ho prohibeix el govern central? O quan reclama aquest impost sobre els dipòsits bancaris i des de Madrid s'anul·la automàticament? És cert que la Generalitat viu en aquests moments una asfíxia premeditada per part de l'Estat. Però la qüestió de la fiscalitat transcendeix el problema Catalunya-Espanya. Ni França –un dels països amb el poder polític més centralitzat d'Europa– té sobirania suficient per posar impostos, si els seus ciutadans poden triar “a la carta” el lloc on volen tributar! La Unió Europea celebrava fa una setmana haver fet un pas endavant cap a l'anomenada unió bancària, però a la vegada feia dos passos enrere en el projecte d'unió fiscal i aparcava, de moment, la idea de l'impost sobre les transaccions econòmiques internacionals. Si el sistema impositiu europeu no canvia, sempre serem els mateixos els que seguirem pagant impostos.
