Fortalesa i estabilitat
Aquesta setmana s'ha constituït el Parlament de la desena legislatura, cridada a ser substancialment diferent de totes les anteriors. Per primer cop la cambra investirà un president, Artur Mas, que té com a objectiu prioritari de la seva acció de govern la convocatòria d'una consulta per tal de poder exercir el dret a decidir. El fet que el pacte de governabilitat signat amb Esquerra Republicana situï la data d'aquest referèndum el 2014 significa que hem entrat en un compte enrere que condicionarà de forma evident tota l'acció de govern. La dimensió política de posar tots els esforços a celebrar la consulta, fins i tot la seva dimensió històrica en el cas que s'acabi fent, significa el risc de condicionar les solucions de molts altres reptes a expenses del resultat d'aquesta votació.
Quan Artur Mas va accedir per primer cop a la presidència de la Generalitat ho va fer amb l'objectiu prioritari de capgirar la situació econòmica i de pal·liar els efectes de la crisi. La inèrcia ha estat més forta que les capacitats d'un legislatiu i un executiu amb les facultats limitades i als quals han posat sistemàticament pals a les rodes, també des del punt de vista judicial. En tot cas el govern anterior va arrencar amb la idea de demostrar que gestionar bé havia de ser un símbol d'identitat per marcar diferències, i amb el discurs pedagògic que pretenia recuperar la idea que l'austeritat és
com un valor en si mateix de caràcter permanent i no una actitud resignada en un context conjuntural. Quins seran els signes d'identitat que voldrà prendre el futur govern?
La constatació que dissenyar una política rigorosa i aplicar-la amb la màxima disciplina no ha estat suficient per començar a dibuixar un nou escenari resulta desmoralitzadora per a qualsevol. El govern ha sentit el pes de la pressió que s'havia autoimposat en considerar que era capaç de donar respostes a gairebé tots els problemes. Aquesta idea, més pròpia paternalista que ens ha acompanyat durant tants anys, ara ja no és vigent. Cal acceptar que les administracions i la política només poden donar respostes parcials a alguns dels nostres problemes. Això no significa assumir resignadament que els poders no escollits imposin la seva voluntat, que ha d'estar subjecta al control del compliment de les normes, sinó que accentua la necessitat que cada una ocupi el seu rol i cal recuperar el paper de la societat civil organitzada per tal que prengui el protagonisme que li correspon.
Hi ha una amplíssima coincidència que les moltes incerteses que ens envolten fan recomanable un govern fort i estable. La primera incògnita que caldrà resoldre és si el pacte signat entre els dos principals partits del Parlament serà suficient per garantir aquests dos principis. Aparentment un acord entre la primera i la segona força té força numèrica que hauria d'assegurar la màxima solidesa parlamentària, però això pot ser una realitat sempre que aquell que està cridat a ocupar institucionalment el càrrec de cap de l'oposició renunciï de fet a exercir-lo. La segona qüestió a resoldre és si els termes de l'acord, amb les cessions pròpies que comporta qualsevol pacte, garanteixen un model d'actuació, una línia política, prou determinat i coherent per no entrar en contradiccions. No cal oblidar que la principal debilitat la genera la falta de convicció sobre el que es fa o sobre la manera de portar-ho a terme. En tercer lloc, caldrà veure si el context ajuda. En aquest sentit és evident que quan tothom visualitza que has posat rumb a Ítaca algun busca una aliança amb Neptú per tal que l'onatge et freni o t'enfonsi. A més, aquest cop no s'ha triat un camí llarg i la velocitat de vegades no permet anticipar la proximitat dels riscos.
En tot cas hi ha una estabilitat que és més important que la del govern i una fortalesa que ha de ser més ferma que la del pacte polític. El president Mas sempre ha dit que les passes que fes mai tensarien la situació fins a posar en risc la cohesió interna del país. Això hauria de ser un precepte permanent en totes les qüestions de l'agenda del govern, tant en les que es refereixen al procés de transició nacional com en les que fan referència a la generació d'oportunitats com en les que han de garantir la justícia social. I tot això s'ha de fer al costat de la gent i amb la consciència que tan important com liderar els processos és generar oportunitats i no frustrar iniciatives. De la mateixa manera que el president ha afirmat que l'esperit del pacte de la desena legislatura està obert a tots els partits que s'hi vulguin afegir, caldria fer una acció concreta per implicar-hi el màxim nombre d'actors. Amb ells també s'haurà de negociar en el dia a dia i, per tant, potser s'haurà de cedir.
Si es fa la consulta d'aquí a dos anys tothom coincideix que després caldrà fer unes noves eleccions i els partits del pacte estan d'acord que si no es pot fer també caldrà convocar-les. Per superar l'amenaça de la provisionalitat cal que moltes de les qüestions que s'hauran de tractar en el dia a dia s'abordin mirant més enllà.
