No ens hem rendit mai

Sembla que aquest Nadal passarem de les gran celebracions a les festetes més íntimes. De fet, si més no entre els joves, per anar bé, les festes acaben generalment entre dos. Amb els grans, ja no passa tant. De fet, també en general, sabem que som grans quan ens conformem a menjar aquests dies amb moderació, a empassar els 12 grans de raïm en més de 12 segons i a aixecar la copa de xampany tot desitjant salut i que les coses ens vagin bé. Els més grans, a més, vigilen que el xampany no es vessi. Als més joves, en canvi, si es vessa, els fa gràcia perquè els fa l'efecte que així és més festa. Jo recordo que un any, en aquestes dates, tots els que érem en una taula vam trencar expressament la nostra copa perquè ens semblava que començàvem a construir un món millor. Ben mirat, construíem sobretot el record del que ara m'agrada recordar que érem. Fa uns anys també que, per Nadal, escric un article pensant en Els morts de James Joyce i en el que li passa al pobre Gabriel, quan després de fer el parlament de Nadal a casa de les ties Julia i Kate, totes dues velles i totes dues solteres, arriba a l'hotel on s'allotja amb Gretta i descobreix que, mentre pensa que la seva dona i ell podrien fer alguna cosa, Gretta està pensant en un altre. No és casual que sigui en un noi que va estimar-la quan era jove i que va morir als 17 anys. És per això que hi pensa: perquè el desig, com les millors il·lusions, quasi sempre és més enllà d'on som. Fa molts anys també que estic en contacte amb joves perquè faig classes. Sé que viuen amb il·lusió aquestes festes i que avui molts d'ells estan també il·lusionats perquè podran decidir què vol ser Catalunya. Ja sé que hi ha gent que té por, però jo escric pensant en la que no en té. En la gent viva. I em sembla que és important que els més grans no fallem. Que sàpiguen que molts no ens hem volgut rendir mai. Companys, companyes, la copa ben alta.