‘Alea iacta est'?

El riu Rubicó separava el territori de Roma a l'època republicana de la província de la Gàl·lia Cisalpina. La llei de la República establia que cap general romà podia travessar el riu amb el seu exèrcit en armes; això assegurava que la força militar no podia ser utilitzada contra les institucions de l'estat per subvertir la legalitat, era una protecció d'aquest contra les amenaces militars internes. La nit del 11 al 12 de gener de l'any 49 aC. Juli César, conquistador de la Gàl·lia, al cap del seu exèrcit, es va detenir abans de creuar el riu sota la tensió del dubte, seguir avançant significava cometre una il·legalitat, convertir-se en l'enemic de l'estat i iniciar la guerra civil. Quan ordena a les tropes avançar va pronunciar, segons l'historiador Suetoni, les famoses paraules “alea iacta est”, la sort està decidida... La segona guerra civil de la República de Roma, amb tota la ferocitat, enfrontament i fractura que aquests conflictes interns suposen, va començar per aquest acte.

La dinàmica de la guerra polaritza els pobles, ningú hi pot ser indiferent o neutre, perquè quan el propi país està en guerra, o s'és lleial o s'és traïdor, i és per això que els fets i la seva seqüència eliminen la capacitat d'opció dels ciutadans, en certa mesura s'és presoner dels propis actes. Una vegada travessat el Rubicó, Juli César no podia fer altra cosa que iniciar la guerra civil per derrocar la República i portar-la, malgrat les seves terribles conseqüències, fins al final. No fer-ho era la seva deshonra militar i política i possiblement ser sentenciat a mort per alta traïció.

El 7 de Maig de 1940 el primer ministre Neville Chamberlain informa el Parlament de la derrota britànica a Noruega; l'exèrcit expedicionari havia estat retirat una vegada que les tropes alemanyes havien conquistat Narvik: “Mantinc la confiança en la victòria final però no crec que la ciutadania d'aquest país sigui conscient de la dimensió i la imminència de l'amenaça que ens està a punt de caure al damunt.” El 9 de maig és elegit primer ministre Winston Churchill després que el secretari d'Afers Estrangers, Lord Halifax, reconegués que no era la persona idònia per al càrrec en aquelles circumstàncies. Churchill, al contrari que Juli Cèsar, sabia que havia estat triat per ser el responsable de fer una guerra que ell no havia iniciat, la seva responsabilitat no es derivava del dubte sobre la conveniència de fer-la, sinó de la certesa de dur a terme una tasca essencial en circumstàncies especialment adverses per la situació de les operacions al continent. Un dia després, el 10 de maig, iniciada la invasió per Alemanya de Bèlgica i Holanda, escriu: “Vaig sentir una gran sensació d'alleujament. Tenia per fi l'autoritat d'impartir les ordres pertinents en tots els àmbits. Vaig tenir el convenciment i la sensació profunda que caminava amb el destí i que tota la meva vida passada no era més que una preparació per a aquest moment i aquesta prova.” Consumada la derrota de Bèlgica i Holanda i la imminent de França, just abans del replegament amb èxit dels exèrcits britànics a Dunkerque, amb un informe del servei d'intel·ligència militar que concloïa: “Estem acabats. Hem perdut l'exèrcit i mai tindrem la capacitat de construir-ne un altre”, en una reunió del gabinet de guerra, Churchill accepta l'opinió del secretari d'Exteriors, que planteja la possibilitat d'arribar a la pau a través d'un pacte transaccional: “Estaríem bojos de no acceptar sortir del pas si poguéssim aconseguir-ho amb la cessió de Malta i Gibraltar i d'alguna colònia d'Àfrica.” Malgrat la fortalesa personal i la determinació de Churchill, la derrota de l'exèrcit el fa considerar d'aturar la guerra i negociar amb l'enemic. La història s'escriurà d'una altra manera perquè els fets immediatament posteriors, la repatriació amb èxit de l'exèrcit expedicionari britànic a Europa i la victòria de la batalla d'Anglaterra, que posa fi al supremacia aèria de la Luftwaffe, fan donar un tomb a la guerra, que a final de maig de 1940 semblava inevitablement perduda per a la Gran Bretanya. Faltaven encara cinc llargs i sagnants anys de guerra i mort, però la possibilitat de la victòria, encara que llunyana, deixava de ser una quimera.

La nit del 21 de juny de 1941 un exèrcit de tres milions d'homes envaeix per sorpresa la Unió Soviètica, el primer secretari del partit, Stalin, s'havia negat a acceptar el perill d'una invasió del Tercer Reich, i això convertí l'inici de la campanya en una terrible derrota de l'exèrcit rus i l'absoluta devastació i mort per a la població civil, la consigna de la Werchmacht era l'aniquilació de l'enemic. Malgrat això, l'experiència de la impossibilitat de guanyar una guerra amb dos fronts, guerra de 1914 a 1918 i l'obsessió de Bismark per evitar aquesta circumstància durant més de mig segle, va fer que molts alemanys comprenguessin que la guerra des d'aquell mateix moment estava irremissiblement perduda, però ningú va dir res, era la dinàmica altre cop de traïció o lleialtat a la nació en circumstàncies extremes.

La teoria quàntica demostra de manera irrefutable que l'observació dels fenòmens en determina el seu desenvolupament, és la fina frontera entre la física de les partícules i la de les ones. En política, també. Observar i comentar les decisions preses, públicament i en els mitjans de comunicació, arribant per tant a l'opinió pública, influeix sobre la determinació dels governants, perquè l'opinió de la ciutadania compta i el convenciment de l'èxit condiciona en gran manera aconseguir-lo. No és neutre per al resultat del conflicte expressar públicament l'opinió, no la de l'adversari que està descomptada, sinó la pròpia. És aquesta la que compta.... La decisió transcendent, una vegada presa i superats els dubtes per les conseqüències que se'n deriven, o porta a l'èxit absolut o al fracàs estrepitós, la magnitud dels quals, en ambdós casos, és directament proporcional a la importància i transcendència del conflicte. Sempre, gestionar la moderació, fins i tot per apuntalar l'èxit buscant el moment adequat per l'acció determinant i definitiva, fa caminar pel cim entre el cingle de la covardia i el del ridícul, però això no detreu l'absoluta necessitat de tenir un pla tractat i les seves alternatives en cas que aquell esdevingui inviable o la contrapart segueixi una estratègia diferent de la previsible i probable. No tenir-lo és una irresponsabilitat no perdonable. Reiteradament la història ho ha demostrat.

Malgrat tot, és evident que la democràcia suavitza i redueix el dramatisme de les accions i converteix les derrotes en greuges i les victòries en beneficis....