No és tan difícil d'entendre
El copagament de les medicines i dels serveis sanitaris –pròtesis, ambulàncies no urgents (malalts crònics)– permetrà un estalvi considerable, segons la ministra Ana Mato. També la privatització de la gestió d'alguns centres sanitaris, s'afirma, ha permès reduir costos sense minvar ni la qualitat, ni l'eficàcia, ni el nivell de satisfacció dels usuaris. El copagament ha esdevingut un mecanisme just i equitatiu per reduir costos –dèficit, diria Angela Merkel– sense afectar l'estat del benestar. Es tracta de guanyar eficàcia. Impecable. La pregunta inoportuna és qui paga aquests estalvis, perquè del cel no cauen. Pel que fa a la privatització de la gestió dels centres sanitaris públics, veurem què queda de la reducció de costos quan les intervencions sanitàries superin les previstes en els convenis –cosa que succeeix sovint als centres públics– i calgui abonar-les per separat. Sí, algú paga aquests estalvis i, com en tota aquesta crisi i en relació amb els ingressos, paguen més els que menys tenen i més depenen dels serveis públics.
També l'increment d'ingressos via impostos és una bona mesura per reduir dèficit, i l'augment del preu de serveis bàsics (aigua i electricitat) i de gairebé tot si tenim en compte una inflació que no es reflecteix ni en els sous ni en les pensions. Són mesures contundents, eficaces. Però, de nou, la pregunta inoportuna és qui paga en un escenari on l'increment de la pressió fiscal s'acompanya d'una reducció real dels salaris –quan no directament de l'atur–, d'un increment dels preus, d'un manteniment de les càrregues hipotecàries i creditícies, d'una reducció del crèdit i del copagament sanitari i educatiu. Doncs, els anteriors més els treballadors encara en actiu, els funcionaris, les classes mitjanes, els autònoms, els petis i mitjans empresaris.
El passat divendres Artur Mas va ser investit president amb els vots d'ERC. I ni CiU ni ERC poden oblidar que els costos de la crisi els estan pagant, precisament i en una gran majoria, els mateixos que donen suport al dret a decidir; els mateixos que seguiran apostant per Catalunya, les seves institucions i el seu president si les coses van maldades. No haurien de governar contra la massa crítica del catalanisme.
Avui més que mai ens hi juguem el futur i cal guanyar-lo, però no hi ha cap seguretat que els nostres representants siguin conscients de les dificultats del moment. No és hora de posicions partidistes. Per això ja n'hi ha prou amb el PP i Ciutadans, que no veuen més enllà de les seves raons que pretenen universals i volen imposar amb la llei i la Constitució a la mà. Però, no era un principi bàsic de la democràcia que la llei i les constitucions estan al servei dels ciutadans i no a l'inrevés?
Cal rectificar a temps i cercar un gran acord nacional en tot allò que es pot fer junts i veure fins on està disposat a arribar cadascú tant en l'aposta pel dret a decidir com per veure com se surt de la crisi. Són els dos grans mandats expressats pels ciutadans el 25-N. L'electorat va dir clarament que no es pot seguir fent recaure els costos de la crisi sobre els més febles. No és just ni políticament recomanable. I també que vol decidir el futur de Catalunya en llibertat mitjançant un referèndum. El nou govern i l'oposició han d'estar a l'altura i no tancar la porta als grans pactes nacionals que necessita el país per sortir de la crisi i per exercir alhora el dret a decidir. No hi haurà noves oportunitats i les escomeses que vindran de fora seran brutals. Convindria, doncs, que els partits polítics no oblidin el mandat de les urnes. És hora de complicitats i de pactes, no pas de polítiques de vol gallinaci.
