El pessebre, entre el bou i la mula

Quin enrenou que ha originat la lectura del darrer llibre del teòleg Joseph Ratzinger, quan parla d'icones prou encaixades en la tradició cristiana. De fet, els dubtes sobre la procedència oriental dels Mags no és més que una relliscada, una lectura confusa entre Tarsis i Tartessos, segons explica amb encert Armand Puig, el nostre particular savi biblista. Però això del bou i la mula és massa, ja que podria originar –Déu me'n guard!– una creuada iconoclasta contra els entranyables animals. I el pessebre sense la parella de quadrúpedes no seria el mateix.

Quasi segur que el primer pessebre, aquell que la tradició atribueix a Francesc d'Assís, el Nadal del 1223, tenia les figures del bou i la mula com a protagonistes –secundaris, però protagonistes– de la representació. I és que la tradició té un pes molt important en la crònica del cristianisme, i cal no oblidar que entre la rica iconografia de la nativitat ben aviat apareixen els dos animals fent guàrdia entorn a la menjadora on s'acomboia el nascut fill de Maria. Mes, és veritat que en cap dels quatre evangelis canònics es descriu la presència del bou i la mula, uns relats fets per explicar el missatge de Jesús i en els quals només la composició de Lluc parla del naixement del futur protagonista –també Mateu en fa una petita cita–, sempre per avalar la relació entre l'infant i el Senyor anunciada per les escriptures. És en el context del relat de Lluc on apareix el “nen posat a la menjadora”, sense altra escenografia.

La veritat és que des de finals del segle segon fins ben entrat el quart circularen per les primeres comunitats cristianes un munt d'escrits apòcrifs on s'explicaven les meravelles del Jesús que vertebrava la nova creença, entre els quals moltes referències al naixement i la infància, segons un costum molt introduït en l'orient mediterrani, que sempre intentava glossar la infantesa dels líders excepcionals. Els molts escrits “evangèlics” podien crear confusions notables, entre els procedents de la bona fe d'alguns predicadors de la bona nova, els procedents de la cultura gnòstica i els clarament herètics, fins a originar un potent debat. Els escrits canònics s'imposaren, més tres relats apòcrifs feren forat entre els senzills cristians: el protoevangeli de Santiago, el pseudoevangeli de Mateu i el Llibre de la Nativitat de Maria, el primer de composició molt primerenca i els altres dos, força posteriors.

És al Pseudoevangeli de Mateu, al capítol catorzè, on es testifica la presència del bou i la mula en el pessebre nadalenc, quan relata que Maria deposità el nen a la menjadora, “on el bou i l'ase l'adoraren”. Tot per emparentar-ho amb la profecia d'Isaïes quan diu que “el bou va conèixer el seu amo i l'ase el pessebre del seu senyor”. Encara, per complir la predicció d'Habacuc, quan exclama que “et donaràs a conèixer al mig de dos animals”. És en aquest pseudoevangeli de Mateu, segurament redactat al segle VIII, on se sustenta la tradició que el ben estimat Francesc d'Assís inaugurà a Greccio, al Laci italià.

Amb tot, caldrà dir que tot el debat originat sobre la presència del bou i la mula al pessebre parteix d'una lectura incompleta del llibre de Joseph Ratzinger, ja que l'excel·lent teòleg que és qui avui exerceix de papa explica d'una manera entenedora i diàfana el que és tradició i el que està escrit en els evangelis canònics. Talment, Benet XVI és un gran pensador, un gran teòleg i un estudiós intel·ligent, res a veure amb el governant vaticà al qual més d'una vegada se li escapen els subordinats curials.