EL TEMPS QUE FUIG
Cap de taula
Alguna vegada, ho reconec, he pensat a desaparèixer just abans de Nadal i tornar quan haguessin passat les festes, per les rebaixes, i estic convençuda que és un pensament compartit per molta gent, per moltes dones sobretot, perquè aquestes festes porten molta feina i moltes despeses. Però aquest meu pensament és inofensiu, una petita venjança imaginada, que no seré mai capaç de fer. Són tants anys, celebrant el Nadal a casa! Em semblaria tan estrany no fer les llistes del que s'ha de comprar, del que s'ha de cuinar –que agradi a tothom, que surti a compte, que sigui fàcil de fer–, trobaria tan trist no tenir-los tots a taula i sentir el poema de Nadal dels petits, que reciten tan de pressa! La nena que l'any passat seia a la falda de la seva mare aquest any ja necessita una cadira, i la neboda petita ens portarà el seu xicot. Tard o d'hora, sempre hi ha un any que falta el cap de taula i, de grat o per força, algú ha d'ocupar el seu lloc. I és així com t'adones que el temps passa. Segurament en aquests àpats les converses no són memorables, perquè hi ha molta gent i moltes criatures i has d'estar per tot i per tothom, però l'important és ser-hi. Per això cada any em sotmeto a la dictadura d'aquests dies tan complicats però que, en el fons, m'agraden i que seria incapaç de no celebrar. La veritat és que m'emociona fer el pessebre (enguany hem posat una petita estelada a la muntanya de suro més alta), m'agrada molt anar a veure un pessebre vivent en algun poblet de la vora i no em canso d'anar cada any a veure els Pastorets de Girona.
Ahir, anant cap a casa, vam trobar els alumnes d'una escola que tocaven i cantaven nadales al mig del carrer per recollir diners per al viatge de final de curs; eren petits i ho feien molt bé. Una mica més enllà, un home jove buscava al contenidor alguna cosa que li pogués fer servei. És la cara i la creu dels nostres dies. Desitjo que els dies de l'any que ve siguin més amables amb tothom.