Ancians de 65 anys

Els diaris i altres mitjans de comunicació van rectificant el costum de classificar gent anònima, en especial a l'espai de successos, amb els adjectius d'ancià o avi, anciana o àvia a aquells que tenen més de 65 anys, potser 70. És un vici que es va desterrant, però que encara es dóna sovint. Per què el redactor no pot limitar-se a fer esment de l'edat, si s'escau, sense afegir-hi cap adjectiu? Pel mateix preu, podria consignar si la persona és forta o escarransida, calba o amb cabell. I d'altra banda, què determina la vellesa? La cronologia o el vigor físic i mental? Es pot ser vell pel calendari i no ser-ho per l'activitat que es du a terme, o per la fortalesa d'esperit. Hi ha gent que es mou poc però pensa molt, i deixa empremta. És difícil desarrelar els estereotips. Funciona aquest que als 65 anys ja no s'és un treballador en actiu i, per tant, s'emprèn el camí de l'ociositat. Un mer subjecte passiu pendent de cobrar la pensió. Només cal escrutar el tòpic per percebre-hi diverses esquerdes. ¿Els prejubilats i els despatxats del mercat de treball en plena maduresa també formen part de les imatges de vells asseguts en un banc del parc deixant que les hores s'escolin?

Quines visions més allunyades de la realitat!... De fet, només són pensionistes inactius els homes o dones que mai no han tingut vida més enllà d'una feina remunerada. Els altres reviscolen amb l'alegria de disposar de més hores per ser ells mateixos, per adscriure's a altres ocupacions, volgudes i útils. La gent gran en major freqüència representa un ajut que una càrrega. Jubilats que col·laboren en onegés, que s'integren en associacions de veïns, que a través de l'IMSERSO fan que el turisme rutlli tot l'any; àvies i avis, i aquí sí que la classificació és adient, que s'ocupen dels néts, que fins i tot descarreguen de tasques domèstiques els seus fills.

Demà tindrem un any més, i qui gosarà escriure si una persona és vella o jove? Què sap el cronista de la vida del desconegut de qui parla?