el defensor del lector
Privat o públic?
En el cas Torramadé crec que el diari ha informat bé perquè els mateixos interessats han desvelat la privacitat
Veritablement, el cas del president de la Diputació de Girona, Jaume Torramadé, ha provocat molt d'enrenou a les comarques gironines, i suposo que els lectors de l'edició nacional també ho han seguit, més o menys. M'han arribat opinions de tota mena: que si els mitjans no n'havien d'haver parlat, ja que es tracta d'un afer personal, i tothom té dret a la seva intimitat, que encara hem quedat curts i havíem de ser més contundents… És un tema sempre complicat, el de la intimitat de les persones, sobretot quan aquestes ocupen càrrecs públics. Intentaré ser molt sincer: jo crec plenament en la vida íntima de la gent, una cosa és la feina pública, que ha de ser transparent, clara i neta, i l'altra cosa és el que cadascú fa o deixi de fer en la seva vida personal. Ha passat, però, que un problema entre dues persones ha transcendit a fora fins i tot amb actuacions judicials. I és aquí on els mitjans no poden callar, seria negar informació. Ha sortit a fora i els mateixos afectats s'han embolicat. I ja se sap, quan aquestes coses comencen a sortir al carrer, ja no hi ha qui ho pari. Qui té la raó? Hi haurà culpables? La justícia ja hi dirà la seva. Però, si us haig de ser sincer, m'ha deixat un mal gust de boca. Com si no en tinguéssim prou amb totes les misèries d'alguns polítics que només es mouen pels seus interessos. Sincerament, crec que les persones hauríem de ser més discretes. Jo defensaria una vida privada molt privada, i una vida pública absolutament transparent. Repeteixo, en aquest cas el diari crec que ha informat molt bé, perquè els mateixos interessats han desvelat la privacitat. Però crec que tampoc cal fer-ne sang. Hi ha problemes molt més importants tant a la Diputació com a l'Ajuntament de Salt com per entretenir-nos en afers personals.
Els titulars, altre cop
Dies enrere, el meu fill llegia, sorprès, la portada del diari en què se citava una de les respostes de Núria de Gispert a la seva entrevista: “La paraula independència no la tinc al meu vocabulari.” En haver acabat de llegir tota l'entrevista, em va comentar que no estava gens d'acord amb la frase que s'havia utilitzat pel titular, ja que no era representativa de la línia de l'entrevista. Després d'haver-me-la llegit jo mateix, he de dir que d'una banda és cert que del titular se'n podria desprendre la idea que Núria de Gispert no vol saber res d'un estat propi, mentre que en la mateixa resposta de la qual s'ha extret la frase, l'entrevistada diu textualment: “Independència, com a tal, no. Però estat propi, sí.” Segons els principis del bon periodisme, un titular té l'objectiu de resumir de manera concisa però fidedigna la informació de l'article (entrevista, en aquest cas). Per tant, un titular que no compleixi aquest objectiu no és un bon titular. Igualment, però, un titular té també un objectiu secundari que sovint passa per davant del mateix objectiu principal. Es tracta de fer l'article (o el diari sencer) atractiu als ulls del lector, perquè sigui llegit. La solució només pot ser de compromís i és l'obligació de qualsevol mitjà trobar un punt d'equilibri entre el “ser comercial” i el “ser periodístic”. Personalment no trobo aquest cas exagerat. De tota manera, he d'acceptar que en el cas que ens ocupa potser hauria estat més “equilibrat” emprar precisament la part en què l'entrevistada diu “Independència, com a tal, no. Però estat propi, sí.”... I acabo amb una queixa i un desig. Em telefona un subscriptor de Torroella de Montgrí per queixar-se que durant tot aquest any cinc vegades no li han deixat el diari a casa. Va telefonar a la secció responsable corresponent i li van dir que els sabia greu però que tampoc eren tants dies. Bé, tots tenim errors i tots ens podem equivocar. Però no hi ha excuses. El subscriptor paga tots els diaris i, evidentment, els ha de rebre tots. Trasllado la queixa a qui correspongui i estic segur que s'hi miraran prim. Ja sé que no és a aquesta persona sola que li ha passat. Però s'ha de mirar d'evitar. I ara, el desig. S'acaba un any, un mal any. Molta, massa gent, ho ha passat molt malament. I el més trist és que moltes situacions es podien haver evitat. Desitjo, malgrat els mals averanys que corren, que l'any vinent sigui una mica millor. Hi ha d'haver solucions, segur. I una que hi pot ajudar és el joc net. S'acabarà d'una vegada tanta brutícia, tants interessos inconfessables, tant d'egoisme, i començarem a pensar amb els drets de les persones? És el meu desig per aquest 2013 que ja comença.
